Valer más por lo que se calla que por lo que se habla
Pues sí, esta es una frase que mi madre me repite pero que no acaba de encontrar espacio en mi mente. Hablo demasiado, doy demasiada información de mi misma y me mojo demasiado en mis opiniones. Si pudiera callar más a menudo, podría leer con más atención los gestos de la gente, intuir sus pensamientos, aprender de los silencios… Valer más por lo que se calla, que por lo que se habla es una gran premisa, pero tiene una gran excepción: no hace falta que lo escribas. Las palabras dichas se las lleva el viento y son interpretadas por la audición que no tiene tanta capacidad retentiva. Las que se escriben permanecen siempre allí, hablan de un momento que siempre puede ser presente. Yo solía enviar cartas para hablar de los sentimientos que no entendía, para manchar con tinta la rabia que no podía contener, para dejar claro lo que sentía. Grave error, es como dejar constancia de una nota de cata a ciegas y a medio entender. Mejor decirlo, tantear las posibilidades, ver la reacción de nuestro interlocutor. Porque cuando escribimos no dejamos de estar en nuestro mundo y cada vez que más lo describimos más nos cerramos en el laberinto de nuestro pensamiento. Y a veces, queda lejos de la realidad. Voy a intentar callar más pero sobretodo he aprendido cómo son de ridículos estos e-mails llenos de palabras tánicas que hablan del amargor. De la acidez de un comentario en el facebook. O de esos mensajes llenos de azúcar residual de madrugada. Mejor que cuando bebamos, hablemos (las palabras airean el vino) y no escribamos.
5 Comentarios
Carme
Discrepo: la frase té sentit en un context en què algú pugui posseir una informació compromesa, en què és millor que calli a que escampi indiscrecions. En el teu cas, si parles estrictament de vi, no pots callar, pq la informació que transmets té un valor (jo estic aprenent molt, per exemple).
Ara bé, si estàs parlant de manera més personal, llavors ets ben lliure de callar el que et sembli que no s’ha d’exposar a tots els ulls que et llegeixen, però tb ets ben lliure d’abocar-ho al teu bloc (que és teu i hi pots fer el que vulguis, òbviament), perquè sota metàfores ben trobades pots canalitzar sentiments que gairebé tots hem conegut alguna vegada. I sempre és millor beure en companyia, no? 😉
Salut!
Smiorgan
Lo que pasa, Meri, es que si eres como yo, que no me callo ni debajo del agua, y que me pierde la bocaza, es complicado seguir el consejo de tu madre.
Eso de «somos dueños de nuestros silencios y esclavos de nuestras palabras» es muy cierto, pero para los nuncamecallo como yo, difícil.
Saludos.
Àlex
El dia que tu callis … ja no seràs la nostra Meri, seràs una altra varietat de la Meri … però no tu mateixa i ho saps!! Necessites parlar quasi tant com respirar!
Jo crec que és molt bo parlar i sobretot escriure (ja veus, discrepo obertament) perquè quan escrius les coses, quan les deixes impreses per sempre … les estàs analitzant, li dones voltes, hi penses … i això crec que no ens converteix en esclaus de les nostres paraules!!!
Tots tenim dret a canviar d’opinió. En un moment donat pots escriure una sensació, uns sentiments … i són els que corresponen ‘només’ a aquell moment.
En el futur no tens perquè tenir la mateixa sensació ni els mateixos sentiments … i el que vas escriure corresponia només al moment en el que ho vas escriure.
Jo tinc molts mails teus de tants anys d’amistat … i si ara els llegíssim, segurament molts ens sorprendrien … però només hauríem de situar el context de cada mail … i els entendríem perfectament.
No canviïs mai les teves essències, si vols parla una miqueta menys o amb menys gent … però … ja saps … casa’t amb qui vulguis però no et divorciïs mai de tu mateixa!
Aquesta gran frase me la vas dir tu a mi … i també és ‘copyright’ de la teva mami.
Un petonàs per les dues !!
Meri
Tens raó Carme, la frase que diu la meva mare va en el sentit que tu deies, el de guardar els secrets i sobretot dels altres… Però com que sempre busco qualsevol excusa per parlar de vi, vaig fer un cupatge amb tot! Merci pel teu comentari i petins de pinot noir!
Meri
Àlex, què bonic el post-gust del teu comentari! Tens raó els vins com les persones han de ser autèntic i mostrar les seves aromes varietals… Era només per explicar que a vegades mullar-te escrivint pot significar deixar constància dels sentiments d’aquell moment i després et pots arrepentir… Però en aquell moment eren reals!!! I sí, no ens divorciem mai de nosaltres mateixos… que és amb qui segur que hem d’envellir!!!
Muaks!