UN DIA. MIRALL TRENCAT
“Hi ha gent que amb un record en té per a tota la vida” aquesta frase em commou cada vegada que llegeixo Mirall Trencat, el meu llibre preferit. Al teatre Borràs estan fent l’obra fins el 19 d’octubre. Hi han molts nus. Per a mi és una manera d’explicar els personatges despullats. A l’obra ells diuen en el que la novel·la traspua. I em va encantar. Veure la cara de l’Eloi quan sap que el seu fill Ramon ha estat amb la seva filla. Quan l’Armanda mira a la nova minyona, la que tocarà el cos que ella ja no té. Quan la Sofia li retreu a l’Armanda la relació amb el seu marit. Quan la Teresa admet al notari Rovira que és a l’únic home que ha estimat. Quan Sofia li retreu a Jesús Masdeu que és el seu germà. Quan Salvador admet mort que només ha estimat a Bàrbara. Quan Bàrbara, l’Ofèlia vienesa, ens explica que s’ha suïcidat per la música.
Molts moments màgics. Les minyones banyant-se despullades al jardí observades pel senyoret Eladi. El petit Jaume, com ens l’imaginàvem: prim, malalt, desvalgut. El moment més sublim: Bàrbara i Salvador nuus ballant al so de la mort, fent l’amor envoltats de violetes. Al final, la rata, un personatge més,com la casa, com el jardí, que ens retrata com aquella abundància sorollosa arriba al silenci dels fantasmes. Lady Godiva i Teresa Goday, els paral·lelismes no només fonètics que les acosten a la petita Maria morta en el llorer.
El Jardí. La Teresa quan es fa gran prenent dolços:“entri,senyor Jaume, entri i prengui una miqueta de vi”. La grandesa de l’elegància que mai ha tingut pedigrí. La casa. El passat. Les roses mig obertes de la passió. Les roses de color carn com a punys. La possessió de tocar les coses. Les joies que simbolitzen el món. El foc. La novel·la de la solitud, del pas del temps, del desamor. Me la tornaria a empassar prenent un muscat del Penedès. Perquè és un vi que més que beure es recorda per la seva olor.