París no és tan romàntic
Què voleu què us digui? Que és la cité de l’ amour, de la lumière? No, és la ciutat del metro laberíntic, de les distancies enormes i dels cafés cars. Enamorar-se a París no és possible. Deixeu estar la literatura del cinema i aneu-hi si us atreviu! El Montmatre del Moulin Rouge, és només un petit Disney per guiris a dalt d’ un munt, perquè els nens et peguin les piruletes gegants de maduixa al cabell. A Saint-Germain no queden artistes i les botigues són demodés. A les Marais, el barri jueu, trobaràs més autòctons que al tren. El Louvre està ple d’ amants del Codi da Vinci, la Monalisa és una mera anècdota. Els petits restaurants romàntics i coquetons són un mite. Totes les cartes estan traduïdes a seixanta-nou idiomes i et cobren només per mirar-les. No hi ha francesos romàntics, però els parissins tampoc són tant bordes com la gent els defineix. L’ únic que són elitistes i si vols entrar a un dels seus clubs exclusius hauràs de passar pel filtre impecable de la mirada del fisonomista per poder entrar. Això d’ensenyar el carnet ja no importa, el que importa és ser o no ser chic. Ni se us passi pel cap anar a la Torre Eiffel amb la parella, si no voleu protagonitzar la baralla de l’ any, quan un dels dos decideix no fer la llarga cua per pujar-hi. És també normal discutir perquè un vulgui fer el passeig al llarg del Sena i a l’ altre li sembli una cursileria. París és cursi i kitch i amb el nou alcalde més que mai, París és una festa amb record a guateque. Segur que us baralleu per qui paga el cafè (uns tres euros), així que la meva recomanació del mes és si no ho voleu deixar amb la parella aneu a París. No falla, descubrireu el Cuasimodo que tots portem dins. I per fer-ho no siguem cutres i fem-ho amb classe: vestiu-vos bé, aneu al Ritch, passeu per la porta del l’últim sopar de Lady Di i demaneu una copa de Xampany. I així “sempre us quedarà París”.
2 comentaris
Nelia
Great work.
Meri
thanks, Nelia