Lletres de Vi

En indoeuropeu la paraula “ivresse” s’utilitzava per denominar a l’home begut. Etimològicament volia dir “mediador”. El most fermentat s’entenia com el causant de la comunicació entre els homes i el més enllà. El vi és musa d’artistes. Ajuda a la paraula com demostra en “in vino veritas” de Kierkegaard. Baudelaire a Les flors del mal deia “que l’ànima del vi cantava en les botelles”. El vi és com un poema que vol representar tots els sentits. Els símbols dels vi en literatura són múltiples: des la immortalitat sumèria a l’epopeia de Gilgamesh al “carpe diem” romà. A la Ilíada i l’Odissea Homer ens explica la distribució geogràfica de les vinyes, fins i tot ens descriu el mar mediterrani com “vinós”. A Grècia, el déu del vi Dionís es transforma amb la divinitat de la revelació. N’és una representació Les Bacants d’Eurípides on trobem les seves fidels seguidores embogint a les afores de la polis. Les imatges del vi evocaran festa, joventut, èxtasi, sexualitat i comunió amb la natura. Plató en El Banquet ja ho diu “sense vi no hi ha amor”. Aquesta tradició arriba fins a Giacomo Casanova que ens parla en Histoire de ma vie dels vins amb que maridava les seves conquestes. La vinya com a símbol del diàleg entre l’home i la dona, com arquetip entre Déu i el més enllà, es fa palès en el Càntic dels Càntics. Els llibres sagrats com la Bíblia (on es nombra el vi més de 600 cops!) o el Corà marcaran com les diferents religions entenen la cultura vinícola. La tradició del graal, el calze sagrat, regarà de simbolisme tota la tradició artúrica amb obres com el Perceval de Chretien de Troyes fins a l’ópera de Wagner, Parcifal.
La literatura és un reflex de la societat i el vi hi està representat en tot tipus de formes. Com les dites populars que contenen mil consells sobre el vi:“bon vi fa bona sang”. Ha estat sempre present com si d’una pintura realista es tractés en la picaresca espanyola. En el periodisme figures com Ernest Hemingway descrivien els vins que trobaven arreu. A casa nostra, les figures de Josep Pla, Nestor Luján i Manuel Vázquez Montalbán han testimoniat la riquesa gastronòmica de Catalunya.
El vi és literatura per això trobem tantes metàfores en les seves notes de tast. No és d’estranyar que hagi estat el leit-motive de tants poetes! Edgar Allan Poe hi busca la gènesis dels poemes. En els poemes burgesos del Pushkin de la primera època dedica nombrosos versos sobre el champagne. En William Shakespeare trobem moltes tavernes londinenques que esdevenen santuaris teatrals. Goethe, amb les sensualitats del romanticisme, fa un elogi al beure per entrar en contacte amb la veritat individual. El Gargantúa i Pantagruel de Rabelais dibuixa les festes dionisíaques abans dels banquets. Pablo Neruda té una preciosa oda dedicada al vi “Vino color de día/ vino color de noche/ sangre de topazio/ estrellado, liso/ suave como un desordenado terciopelo”. S’ha escrit tant de vi!!! I més que queda per escriure! Per concloure, abans de desitjar un bon Sant Jordi, cal citar al savi persa. El fil conductor de l’obra hedonista d’Omar Khayyamm són les roses, el vi i l’amor. La seva poesia és com una ametlla fresca, d’aroma dolç però que deixa un gust amarg. “Tu tens roses i vi, amics de gaia ebrietat:/ gaudeix aquest instant,/ que això és la veritable vida”. El vi el dia 23 d’abril s’harmonitza amb molts llibres. I si la rosa no fa olor sempre se l’ha pot acompanyar d’un vi blanc de gewürsztraminer!