Els personatges en Pares i fills de Turguéniev

“Sovint se li retreu a la joventut el creure que el món comença amb ella. Cert. Però la vellesa creu encara més fermament que el món acaba amb ella. Què és pitjor?” Ch. Friederich Hebbel.

Els personatges en Pares i fills són prototipus humans d aquell moment històric de la societat russa. Pares i fills surt en el febrer del 1861 en la revista “Rusij Vestnik” I en el 1862 és publicat com a llibre. El manuscrit que comença en el 1860 té tant les exigències literàries de Turgeniev com els conflictes polítics de la literatura del segle d´or russa del vuit-cents. I no es pot entendre la novel•la i el perfil psicològic dels seus personatges sense respirar una mica de l´aire dels canvis que sorgeixen en aquest període. El descontent, l´ agitació per sortir d´un estat polític que reguarda a una nació sencera.

Turguéniev, després d´una infància marcada per una mare tirànica, va estudiar a Berlín, d´on va tornar amb una mentalitat lliberal i europeista. Va mantindre un estret contacte amb els escriptors realistes francesos com Flaubert. Per aquesta raó, Turgueniev va tenir gran rivalitat amb Dostoievski, gran defensor dels valors eslaus. No patí condenes com altres escriptors, però això noil´impedí realitzar un profund análisis de la realitat social rusa i denunciar les seves injustícies. Això ho va fer en Els relats d´un caçador (1852), novel•la en que denuncia el sistema zarista i la permanència de l´esclavatge, i descriu la vida i les costums dels pagesos. Turguéniev va arribar a la seva plena maduresa amb Pare i fills (1862), una obra que va contraposar a dos generacions diferenciades pel seu idealisme i el seu realisme.

En personatges d´altres autors de l´época com Anna Karenina, els germans Karamazov, es denota aquesta tensió social que Turgenev fa palesa en Bazarov. No és exagerat dir que en els temps de Turgenev les novel•les creaven ideologies i preocupaven als polítics. Veiem com l´obra de Puskin és revisada, Lermotov és enviat a Cauca, Herzen exiliat i Dostoevskij a Sibèria. El mateix autor és empresonat per una oració fúnebre a Gógol. Crònica de la societat del seu temps però amb la universalitat que necessiten les peces literàries que fa que les ideologies dels personatges, tan “pares” com “fills” visquin encara. Turgenev sempre va reconèixer que la seva literatura estava inspirada en coses concretes. Bazarov segons afirma el seu creador l´ha trobat en un metge jove. Aquest personatge és equiparat a un Pugachiov (cap de la revolta pagesa) o a un “rascochínet” (intel•lectual no noble) del seu temps. S´assembla a Rudin en Diari d´un home superflu i és també un el precursor de Raskólkinov, protagonista de Crim i Càstig. Turgenev no inventa massa a Pares i Fills, simplement representa, fotografia aquella societat en procés de canvis, posen el focus en les dues generacions.
Turgenev forma part del segle d´or, el “el Renaixement” de la literatura russa. Ell neix el 28 d´octubre del 1918 i mort el 22 d´agost del 1883. Prové d´una familia riquíssima: el pare, Sergej Nikolaevick, és militar d´antiga família noble d´orígen tàrtar; la mare és una noble amb grans possessions a Orjol i a Spasskoe, a la Rússia Central. És contemporani a Puskin, a qui té gran estima i quan el poeta mort el 1837 (al 29 de gener en un duel amb George d´Anthès perquè li cortejava la dona), Turgenev té dinou anys i demana a un dels cambrers un objecte personal del poeta que sempre portaqrà amb ell. És contemporani de Lev Tolstoj, deu anys més gran que ell amb qui tindrà oportunitat de discutir (fins al límit de arribar a pegar-se) com a escriptors i persones. Escriu Tolstoj en el seu diari: “Turgenev, elegant, perfumat, mundà, delicia de les senyores” Dostoevskij publica a la seva revista “Època”, el conte dels Fantasmes de Turgenev l´agost del 1867. Dostoevskij el defineix “com aristòcrata fariseu” però li va tenir estima també. Les seves desavinences eren només ideològiques. En Els dimonis representà a Turgenev en l´arrogant figura de l´escriptor Karmazinov, un idiota que admirava l´Occident que denigrava la gran Rússia. Turgenev considera Crim i Càstig com el resultat de la ràbia de l´epidèmia de còlera que sofreix el país.

Evgenij Vasilév Bazarov. La figura del revolucionari, del nihilista, del que pensa que ara és temps només de destruir o almenys de no creure en res i de avaluar cas per cas les afirmacions dels temps. Un que no creu en els principis i sobretot competeix el romanticisme i s´adhereix a la ciència positiva. És el revolucionari que encara estudia a la universitat de San Petersburg, a la facultat de medicina, malgrat que no pensa en l´ofici. S´ apassiona per les ciències naturals i els seus referiments pertanyen a aquell positivisme que redueix tot a la química i a la física, que nega els valors de la poesia i la literatura pel seu confort amb els sentiments.

Turgenev utilitza un mirall que reflecteix les imatges i els problemes de les relacions entre generacions que pateixen la metamorfosis. El protagonista denota la lluita entre un home “històric” que té en compte els fets, i un home dels “sentiments” que no aconsegueix comportar-se com les seves conviccions marcaven. Pares i fills també és la novel•la de les declaracions d´amor, del dir i no dir, de la recerca de les paraules que puguin interpretar correctament els valors i els sentiments. Les ganes de declarar un sentiment, i la impossibilitat o inoportunitat de fer-ho.
Bazarov és la figura del revolucionari d´aquells anys seixanta dels vuit-cents. Un que podria, amb un petit salt, fer el terrorista. És nihilista, del llatí res, així que els nihilistes discuteixen sobre el significat del res i oposant-se al realisme i el idealisme. El nihilisme nietzschià es basarà en l´obra de Turgenev i de Els dimonis de Dostoevskij. Bazarov, respecte el terme nihilisme, descriu més un comportament que una filosofia que es basava en negar els principis de qualsevol principi. Bazarov diu que tot depèn de les sensacions. En el fons això és reacció contra el despotisme polític i moral que oprimia a l´home d´aquella època en les seves expressions i necessitats existencials. Nihilista representat com antirromàntic i materialista.

Arina Vlas´evna és la mare d´Evgenij Vasil´ev Bazarov, el protagonista. És la dona del poble (encara que la família pertany a la petita burgesia), d´una Rússia eterna. Viu com si res passes, es podria emmarcar també dos segles abans. És aquella part del poble que no s´adona el que passa perquè no s´implica en la història. Viu en la tradició, en els valors russos. Submissió i fe en Déu. El seu comportament es basa en la superstició i no en la raó.

Vasilij Ivanovic Bazarov és el pare del protagonista. Metge militar de seixanta-dos anys. Te vint ànimes i investeix en la cultura del fill “i res no vaig estalviar per la seva educació”. Té un rol social precís malgrat que ja s´ha retirat, perquè els pagesos encara el venen a buscar quan necessiten ajut, sempre portant algun ou per donar-li les gràcies. El metge del districte, el doctor Sidor Sidoric, tampoc té ha disposició els instruments necessaris de la seva condició. Quan el fill es posa malalt i ve Odincova a trobar-lo, li porta un metge de gran llinatge. Aquest doctor no té nom, però si elements que descriuen la seva grandesa. Parla en alemany.
Nikolaj Petrovic Kirsanov és el pare de Arkadij Nikolaevic, l´amic de Bazarov. Ben educat, ric, s´ocupa de la gestió dels propis béns, atent a les qüestions del moment per superar la dificultats dels camps que administra que consten de dues-centes ànimes. No té cap ideal i intenta sempre i només d´evitar les contraposicions. Té “una mica més de quaranta anys”, és vidu. Ha deixat prenyada la filla de la governant de la casa morta de còlera, Anna Savisna. Fet freqüent en l´ època, com li passà al mateix escriptor. I des d´aquest punt de vista Nikolaj es comporta com hagués fet el mateix Turgenev si no hagués tingut aquella terrible mare, que coherent amb la tradició, donava als bastards a qualsevol serf i enviava a la mare lluny de tornar-se a mesclar amb el món aristocràtic familiar. Petrovic, a penes neix el fill, Mitja, fa venir a casa Fenecka, que anteriorment s´ assentava a les estances de la servitud. Més que enamorat, respecta la dignitat de la dona i el fill. Malgrat tot, té amagat aquest “pecat” al fill legítim, Arkadij “però per què no em vas dir que tinc un germà?”. S´avergonyeix, li manca el coratge per assumir les pròpies accions.

Pavel Petrovickirsanov és l´altre figura masculina dominant de la novel•la, un personatge que és un manual de psicologia. Es contraposa al revolucionari, al nihilista Bazarov, distingint-se alhora del germà. És un home de principis i no sap governar els seus propis interessos dels quals s´ocupa el seu germà Nikolaj. És un veritable romàntic. Els seus principis són aquells de l´ aristocràcia, aquells de sempre, com si es tractessin d´una condició sagrada. Un aristòcrata complert per les afirmacions, la coherència, la vestimenta, codis d´homor i el desafio del duel. Capaç de morir pel petó que Bazarov ha donat a la futura muller del seu germà. Definitivament, l´alter ego de Bazarov. Cal ressaltar l´ extraordinària caracterització i la presentació psicològica del resultat narratiu. Aristòcrata també en sentiments, parlant amb Bazarov, no només reafirma la seva posició sinó que també s´irrita. “Començava a sentir una secreta irritació. La perfecta desenvolupa de Bazarov desconcertava la seva natura aristocràtica”. Perquè Bazarov és un revolucionari també en els sentiments i reacciona amb ràbia. Per Pavel Petrovic Kirsanov l´ honestedat és un principi sacrosant mentre per Bazarov “també l´ honestedat és una sensació”. Pavel és un home de quaranta-quatre anys en el fons sol amb els seus principis i les seves litúrgies. No està casat ni té fills, i porta a les seves esquenes el record d´un amor no correspost amb una misteriosa princesa.

Arkadij Nikolaevic (Arkasa) Kirsanov és el fill de Nicolaj Petrovic, l´amic del jove Bazarov, el protagonista, el revolucionari. Per poder analitzar aquesta figura cal diferenciar un jove transgressiu i un en revolució. Arkadij és el transgressiu, Evgenij Bazarov és un revolucionari. La transgressió es surt de la norma però torna a ella, com una desviació momentània i torna a la tradició amb la sensació de llibertat. A la fi, a la transgressió li resulta útil la tradició. L´home en revolta, com l´ entén Albert Camus, és aquell que sap dir que no quan un comportament va contra les seves conviccions. Un que es rebel•la, pagant un preu, però sense fer-se condicionar. Com Bazarov que ho pagà amb la mort.

Arkadij esdevé un seguidor de Bazarov a la universitat. Ja s´ha llicenciat amb vint-i-tres anys i té el currículum en regla. Es fascina de les “estranyeses” de Bazarov, i repeteix les seves sentencies, imita a Bazarov però sense tenir la seva essència .El seu nihilisme és un màscara transitòria, doncs defensa el seu tiet , es troba bé amb el seu pare i assumeix el seu rol social. Portar al seu amic, el vertader nihilista, és com portar a casa un exotisme, un personatge que no canviarà la seva vida, però que en un període l´ha fet més interessant. És un bon noi que a la fi s´enamora de Katja, la germana d´Odincova. Una noia romàntica dins els esquemes més tradicionals: toca el piano, és elegant, reservada, ben educada, verge i té com a finalitat el matrimoni. Allunyada de les disputes socials, viu fora dels aconteixements del seu temps. Arkadij l´ esposa i ho fa el mateix dia, amb noces conjuntes, que el pare regularitza la seva relació amb Fenecka. Arkadij és una figura trista en l´univers juvenil, és un dels tants joves dels anys seixanta i setanta del nou-cents que criticaven l´ordre establert que posteriorment han esdevingut burgesos petulants. Arkadij es limita a les paraules, no als fets.

Matvej Il´ic Koljazin, no ocupa molt espai en la novel•la, però és una figura clau perquè encarna la burocràcia, el funcionari del seu temps. És una figura totalment històrica. És conseller secret del poder central. Arkadij l´anomena “tiet”. S´organitza una festa sumptuosa on es fa palesa la corrupció de la societat russa. “El poder és qui dóna ordres” sembren traspuar els fragments on Turgenev parla d´aquest univers governant. Sitnikov (Víctor) és un jove que Bazarov troba casualment a la ciutat. Aquest diu d´apreciar les seves idees. És un que perd temps en els salons fent-se l´ intel•lectual que no és. Com per exemple com ho demostra a casa Kuksina, la senyora de l´ampolla de xampany. La seva estratègia és tenir amics interessants per omplir el buit de la seva personalitat. Apareix com un paràsit que no té idees i s´apropia de les dels altres.

Avdotija Nikitisna (Evdoksija) Kuksina és símbol de la dona pseudointel•lectual, viva encara en els nostres dies. Però és Anna Sergeevna Odincova la que es mereix el títol de protagonista femenina de la novel•la. És la dona de saló, una icona russa, aquella que viu feliçment a la gran, mentre els pagesos sobreviuen en la misèria. És preciosa, jove (vint-i-nou), fascinant i intel•ligent. És hereva del patrimoni del seu vell marit Odincov. Dona que no cedeix als sentiments i que es fa desitjar pels homes que la veuen impossible de conquistar en el seu misteri. Bazarov s´enamora d´ella i cau en el tòpic romàntic d´enamorar-se de la difícil aristòcrata bella i rica. És una contradicció ridícula l´adjectiu “enamorat” a un “nihilista”. Ella sent curiositat per Bazarov, però no el va mai a buscar. És ell qui sempre torna o reclama la seva atenció. És la dona serp que mai dóna i que només s´emmiralla en si mateixa. Freda amb la germana, la tracta com si fos una nina: fa que entretingui a Arkadij mentre ella ho amb Bazarov. Quan aquest mort, ella i és present, i queda un cop més reflectida la seva fredesa. En el moment de la mort, Bazarov no pensa en els seus experiments, pensa als sentiments que ha sentit per aquesta dona.

Katja, la germana d´Odincova, té divuit anys. És silenciosa, sembra domesticada en les bones maneres i ales ordres de la germana gran. És una ombra de la bellesa i la riquesa de sa germana. Ésser femenina és la seva vida amb la finalitat de trobar un marit ric. La princesa Ch, prototipus de la societat russa, dels grans elevats de l´aristocràcia que reclamen la vida d´una cort zarista, amb privilegis enorme si indiscutibles. És la tieta de Odincova. També surt una altre princesa que només té inicial, la princesa R. de la qual s´ enamorà Pavel.

Fedos´ja Nikolaevna (Fenecka) tampoc és un personatge original doncs és una figura freqüent d´aquesta Rússia on s´emmarca l´acció. És una de les tantes jovenetes que els aristòcrates varen abusar d´elles; ella però, va tenir més sort que les seves coetànies doncs al final es casa. És però un cas fora de les normes. Fenecka tenia setze anys, doncs en la novel•la ja en té divuit però amb un fill de vuit mesos. Per ella l´amor no es una decisió, ni molt menys un sentiment: està amb el padró que l´ha posseït. Està sempre tancada a la seva habitació, amb la criatura. Amb Bazarov, sent per primer cop, l´amor. La trobada que acaba amb el famós petó que produirà el duel de la novel•la. Aquest bes l´omple de passió, però també de por. Escapa a la seva cambra. És contrafigura d´Odincova. Aquesta última és mostra, l´altre s´amaga. Ella és la serva senyora, i el seu principi moral és el de l´ obediència. És una dona que atrau la simpatia de Bazarov i dels lectors. Una dona fora de la història i dins del passat que es farà destí: els pobres al servei dels rics. Però també alguna cosa està canviant en la societat russa…acaba sent la muller del terratinent…

Els personatges menors a qui se’ls dedica poques línies, però són importants per dibuixar aquesta societat que la novel•la dóna testimoniança. Em refereixo als serfs que no varen ser tan afortunats com Fenecka. Si se’ls dedica poques llindes en la seva descripció és per traspuar la poca importància que tenien pels mateixos padrons. Timofeic resideix a casa de Bazarov i gaudeix d´una certa consideració. Ell porta el encàrrec a Odincova, ell porta el pes de les ànimes de la família. La dignitat d´un serf és proporcional a aquella de l´amo. També a casa de Bazarov trobem Fed´ka, el domèstic. Tanjuska, Anfisuska, són com entre d´altres, serfs de tercera categoria que difereixen notablement amb aquells de la casa de Kirsanov. Només Bazarov parla amb els serfs per quelcom més que no sigui donar ordres. A casa dels Petrovic i trobem a Dunjasa, la serva personal de Fenecka i dida del nen.Cal examinar el personatges nadons. Mitja, fill de Fenecka i una nena, Kolja fruit del matrimoni d´Arkadij i Katja. Kolja serà tieta de Mitja. Està, però, present la figura d´una morta ,“la seva Maria”, difunta esposa de Nicolaj. Els pagesos son descrits com vulgars éssers humans.

L´ànalisis dels personatges Alekséj i Porfirij Plotonyc posen en relleu la pobresa espiritual del moment. Alekséj és el cura que està a casa dels Bazarov en dues ocasions: en l´arribada del fill i per donar el sacrament de l´extrema unció. Amb aquest personatge Turgenev expressa el seu ateisme i el comportament de l´ església enfront dels canvis. És un personatge sense ànima, pitjor judici que es pot donar a un home d´església que hauria de viure per les ànimes i amb espiritualitat. És una llàstima que amb Bazarov només hagin jugat a cartes, doncs Turgenev hagués pogut descriure el que després serà el concepte de la mort de Déu nietzschiana amb un diàleg del nihilista amb l´home de Déu. Porfirij, el veí de l´Odincova, només sap jugar a cartes i preocupar-se de remoure-les, per ell no hi ha res més al món.
El títol del llibre, ens remet a interpretar-lo amb significacions freudianes que el seu creador desconeixia. La mancança dels pares en l´educació dels fills i les seves conseqüències. Fills de burgesos que se’n van a estudiar fora o nens que treballen com serfs allunyats de la seva família. Educats allunyats sobretot dels pares però també hi ha bastant diferència de les relacions amb les mares si les comparem amb els temps actuals. La mateixa Fenecka té una dida per la seva criatura. Els fills dels esclaus eren donats a l´amo, els fills dels rics a les institucions estatals. La paternitat era en el nou-cents com una institució, com l´església, com l´estat: indiscutible. Rosseau creia que els fills neixien bons i la societat els feia dolents, sense culpar als pares. És la societat la que els altera i deteriora.

El desenvolupament del nihilisme com a sistema de pensament és molt complex. És obvi que en el mateix terme si accepten diferents visions no sistemàtiques. Doncs si el nihilisme no creu en res, tampoc en pot parlar. El nihilisme com a escola filosòfica té els seus millors representants en les figures de Nietzsche i Schopenhauer. Arthur Schopenhauer és el filòsof pessimista per antonomasia, de l´aburriment i del res del món. Elabora el seu pensament envers el nihilisme en El món com a voluntat i com a representació . Friederich Nietzsche critica fortament el pessimisme ontològic de Schopenhauer, afermant que és una conseq¨`encia de la decadència occidental. L´Alemany possa en aquestes expressions filosòfiques decadents dins el que ell anominarà nihilisme passsiu, que contraposa a un nihilisme positiu i després a un heroic que ens portarà al superhome. Nietzsche treu del nihilisme, tant del rus com el de Schopenhauer, del carrrer sense sortida que porta aquesta consideració filosòfica per ella mateixa. La treu d´una condició de destructivitat i la reconstrueix com un procès històric, propi de l´Occident, que està junt a la decadència i a la profecia. Una destrucció que és punt de partida per un nou tipus de vitalitat. “Deu ha mort” és el que ens diu Zaratrusta i amb ell la submissió al poder. Un poder que podia ser religiós, cultural o econòmic. La versió russa de Zaratrusta seria “el zar ha mort” i amb ell tots els valors que no permetien l´obertura mental del país. Els personatges de Turguéniev destrueixen els valors ortodoxos, són com el filòsof de martell. Després però, seguint el nihilisme s´acaben destruint o reinventant. Venen a la ment les paraules del Faust de Goethe que diuen “Seria millor que no existís res…doncs tot allò que existeix mereix només ser destruït”.