El vi al restaurant

“Qui tastarà el vi?” Hi ha taules que quan es formula aquesta eterna pregunta apareix el silenci. L’ únic que ens demana el cambrer és que verifiquem que el vi està en bon estat. Com a animals que som, la nostra pituïtària ens informaria si el vi tingués algun defecte. No s’ha de tenir cap por. No ens demanen que fem una degustació sensorial, només que corroborem que és el vi que havíem demanat i que la temperatura és la correcta.

L’evolució de la cultura vinícola els restaurants ha evolucionat molt, potser massa. Del “porta’m el vi de la casa” a “em podrà portar la carta de vins?”. Una llàstima que el vi de la casa sigui el vi de menys qualitat o un vi d’una altra denominació. El vi de la casa hauria de ser el millor perquè representa el restaurant i a l’espai geogràfic on s’emmarca. En fi, som així, també el “pernil del país” és el de menys qualitat. Em passat de no tenir opció a tenir tendinitis quan agafem la carta de vins. Moltes referències que a vegades et  donen mes maldecaps que un altre cosa. I després la parella que et mira malament perquè en comptes de fer-li cas portes més de vint minuts consultant la carta… Les cartes normalment estan ordenades per denominacions d’origen però també podem trobar-ne que classifiquen els vins segons la nota de tast: “vi negre jove amb fruita”o “blanc amb cos”. Per molts els facilita la tria.  Al final però, s’acaba triant per la columna de la dreta, la del preu.

El vi al restaurant està en perill d’extinció. La gent que es sent atreta pel mont del vi cada cop té més informació de preus, d’ofertes i varietats. Quan veuen el mateix vi que han vist a la botiga al duplicat o triplicat s’emprenyen i acaben bevent aigua. El que es paga és el servei,  les copes,que es serveixi a una temperatura idònia, entre altres factors. No discutim el preu d’un plat de peix perquè no recordem a quan va el quilo i entenem que es pagui l’elaboració. En el cas del vi la feina del professional, l’emmagatzematge, el lloc i el moment sembla que ens costi més d’acceptar al pagar. Enguany ja podem trobar molts restaurants que ofereixen els preus assequibles i que només ens cobren el “descorche”. Les proves d’alcoholèmia estan a l’ordre del dia i els sumillers recorden amb nostàlgia com abans una taula de quatre demanaven dues ampolles. Ara amb una ja fan; i de licors o destil·lats, res de res. Les taules de dos, amb un parell de vins a copes,que poden escollir de manera individual, estan llestos. Una possible solució és que el restaurants oferissin una bosseta per poder endur-se el vi. I fer la última copa a casa sense la por dels controls.

El concurs de CARTAVí va per la segona edició. Intenta impulsar el consum de les nostres denominacions d’origen. Un estudi de l’INCAVI ha demostrat que de mitjana es troben representades set de les onze (més la del cava) de les denominacions d’origen catalanes als restaurants. És quelcom que s’hauria d’anar incrementant perquè realment el millor maridatge amb el menjar de la zona són els vins de la regió. A Burdeus és gairebé impossible que ens ofereixin un vi de Borgonya. En canvi a casa nostra tenim una estranya predilecció pels vins de Rioja i Ribera. En molts vasos aquests tenen més exemplars que la comarca vinícola on estem ubicats. Una pena que no ens creiem encara que “Catalunya és un país de grans vins”, perquè ho és.