Sancho Panza, el primer sumiller

“¿No será bueno, señor escudero, que tenga yo un instinto tan grande y tan natural en esto de conocer vinos, que en dándome a oler cualquiera, acierto la patria, el linaje, el sabor, y la dura, y las vueltas que ha de dar, con todas las circunstancias al vino atañederas?” capítulo trece del segundo tomo de Don Quijote de la Mancha. Esta pregunta retórica de Sancho Panza nos interroga sobre si tal vez fue el famoso escudero, el primer sumiller de la península. Este año celebramos que el “Quijote” cumple cuatrocientos años. No sabemos si Cervantes lo escribió juntó a una botella de vino, pero sí encontramos a lo largo del viaje de Sancho y del caballero Don Quijote cómo les gusta beber y comer a estos dos personajes. Encontramos múltiples pasajes donde se cita el vino alrededor de divertidas anécdotas y el costumbrismo medieval. La literatura siempre ha sido un reflejo de la sociedad; y el Quijote, al ser un clásico que traspasa los siglos, nos muestra la iconología que ya en la España del Renacimiento se tenía del vino y que tan vigente sigue en nuestros tiempos. Y sobretodo, la visión folklórica en manos de Sancho Panza, los pastores y los posaderos, que eran los más fieles a su consumo. Históricamente, que el vino sea la “estrella invitada” en la primera novela moderna, tiene su explicación: en un momento donde la sanidad brillaba por sus carencias era mucho más seguro beber vino que agua que no siempre estaba en buen estado. “Agua beba quien vino no tenga” y tantos otros refranes, vienen de esta época. El vino como bebida, no se le concibe la función de saciar la sed, sino que juega otro papel simbólico y real entre grupos. Y también, porque el vino, es parte de nuestra historia, de nuestra cultura… ¡y quién sabe de cuánta literatura!

En el la primera parte del Don Quijote de la Mancha, cuando ya tenemos a nuestro héroe armado caballero en el tercer capítulo, es descrito como éste bebe vino a través de una especie de “pajita” porque no puede quitarse la armadura. Delante de los mismos personajes de la escena causa estupor beber el vino así. Como lectores podemos observar que ya en esa época es considerado ridículo beber el vino de manera inadecuada. Hay ya una cultura de servicio del vino. El vino deja ser naturaleza para ser un producto que define la cultura popular. En el capítulo undécimo, dónde tiene lugar la cena con los cabreros, el vino es servido con una especie de cuerno que nos remite al mítico cuerno de la abundancia del que se nutrían los dioses. En esta imagen pastoril, la comunión de los comensales tiene como escenario la naturaleza y es acompañado por la presencia del vino La naturaleza nos da la uva pero es la mano del hombre la que lo convierte en vino. En el vino tenemos los cuatro elementos: la tierra de las viñas; el fuego, en el sol que hace madurar la planta; el aire que mueve las hojas de la parra y el agua del cual se alimenta. La viña es uno de los tres árboles arquetípicos del Mediterráneo y su tradición proviene, principalmente, de la agricultura, de los ritos paganos y del cristianismo. La Edad Media está preñada de toda esta tradición pagana-cristiana. Por eso lo encontramos en el paisaje bucólico los personajes se hermanan con el vino y cantan. En medio de los prados parece que el vino sabe mejor y la música es el arte dionisíaco por excelencia. Es en esta situación donde don Quijote le dice a su escudero que ha bebido más de la cuenta “… que bien se me trasluce que las visitas del zaque piden más recompensa de sueño que de música”; a lo que Sancho Panza, dando voz al folklore, responde: “A todos nos sabe bien, bendito sea Dios”. El vino tinto, por su color rojizo, ha sido asimilado como sangre divina. ¡El vino como sangre, aquí, es de gigantes! Pero sólo en la locura de los protagonistas. Como vemos en el treinta-y-cinco donde Don Quijote medio atormentado, lucha contra las vasijas de vino creyendo que son gigantes.

El vino ha sido utilizado a lo largo de la historia como medicina, como antibiótico, diurético y sobretodo como antídoto para la nostalgia. Por eso Don Quijote cree curarse con la pócima, que no es más que vino mezclado, como se bebía en la antigüedad, sobretodo en Grecia, con especies y rebajado con agua. A Don Quijote parece irle bien porque está convencido que este vino es mágico. Como al manchego le va bien, su escudero también lo prueba. ¡En el pobre Sancho el vino mezclado da un resultado desastroso! De este pasaje del capítulo diecisiete, deducimos que la concepción que se tiene del vino es psicológica y, por tanto, subjetiva. ¡Y que el vino mezclado erróneamente tiene resultados desastrosos! El vino que cura, si se bebe con mesura, pero que también es veneno si se abusa, es la doble cara de comportamiento social que tiene este alimento El vino dentro del imaginario social puede mostrarse como aquello fantástico, sagrado, ilusorio, mágico y/o utópico. En muchas fiestas populares el vino es crucial, ya sea como elemento trasgresor (bacanal) o como elemento unificador (comunión).

En el segundo libro de Don Quijote tenemos el pasaje más valioso para nuestra profesión: el bueno de Sancho haciendo de sumiller. En el capítulo anterior, su amo, le reconoció que a lo largo de sus aventuras, Sancho ha ido desarrollando su sabiduría. Y justo después vemos como Sancho Panza reconoce el vino de Ciudad Real y nos explica que su familia entendía de vinos “si tuve en mi linaje por parte de mi padre los dos más excelentes mojones que en luengos años conoció la Mancha”. Tal vez los griegos y romanos ya pensaron antes a las proporciones para mezclar el vino, pero encontramos en la figura del gordinflón de Sancho Panza, un sumiller en potencia “diéronles a los dos probar el vino de una cuba, pidiéndoles su parecer del estado, cualidad, bondad o malicia del vino”. El vino es un signo de elevación espiritual y cultural, en la época de Cervantes y cuatrocientos años más tarde, heredero de una filosofía ya anunciada en El Banquete de Platón, “porque vea vuestra merced si quien viene desta ralea podrá dar su parecer en semejantes causas.

Els personatges en Pares i fills de Turguéniev

“Sovint se li retreu a la joventut el creure que el món comença amb ella. Cert. Però la vellesa creu encara més fermament que el món acaba amb ella. Què és pitjor?” Ch. Friederich Hebbel.

Els personatges en Pares i fills són prototipus humans d aquell moment històric de la societat russa. Pares i fills surt en el febrer del 1861 en la revista “Rusij Vestnik” I en el 1862 és publicat com a llibre. El manuscrit que comença en el 1860 té tant les exigències literàries de Turgeniev com els conflictes polítics de la literatura del segle d´or russa del vuit-cents. I no es pot entendre la novel•la i el perfil psicològic dels seus personatges sense respirar una mica de l´aire dels canvis que sorgeixen en aquest període. El descontent, l´ agitació per sortir d´un estat polític que reguarda a una nació sencera.

Turguéniev, després d´una infància marcada per una mare tirànica, va estudiar a Berlín, d´on va tornar amb una mentalitat lliberal i europeista. Va mantindre un estret contacte amb els escriptors realistes francesos com Flaubert. Per aquesta raó, Turgueniev va tenir gran rivalitat amb Dostoievski, gran defensor dels valors eslaus. No patí condenes com altres escriptors, però això noil´impedí realitzar un profund análisis de la realitat social rusa i denunciar les seves injustícies. Això ho va fer en Els relats d´un caçador (1852), novel•la en que denuncia el sistema zarista i la permanència de l´esclavatge, i descriu la vida i les costums dels pagesos. Turguéniev va arribar a la seva plena maduresa amb Pare i fills (1862), una obra que va contraposar a dos generacions diferenciades pel seu idealisme i el seu realisme.

En personatges d´altres autors de l´época com Anna Karenina, els germans Karamazov, es denota aquesta tensió social que Turgenev fa palesa en Bazarov. No és exagerat dir que en els temps de Turgenev les novel•les creaven ideologies i preocupaven als polítics. Veiem com l´obra de Puskin és revisada, Lermotov és enviat a Cauca, Herzen exiliat i Dostoevskij a Sibèria. El mateix autor és empresonat per una oració fúnebre a Gógol. Crònica de la societat del seu temps però amb la universalitat que necessiten les peces literàries que fa que les ideologies dels personatges, tan “pares” com “fills” visquin encara. Turgenev sempre va reconèixer que la seva literatura estava inspirada en coses concretes. Bazarov segons afirma el seu creador l´ha trobat en un metge jove. Aquest personatge és equiparat a un Pugachiov (cap de la revolta pagesa) o a un “rascochínet” (intel•lectual no noble) del seu temps. S´assembla a Rudin en Diari d´un home superflu i és també un el precursor de Raskólkinov, protagonista de Crim i Càstig. Turgenev no inventa massa a Pares i Fills, simplement representa, fotografia aquella societat en procés de canvis, posen el focus en les dues generacions.
Turgenev forma part del segle d´or, el “el Renaixement” de la literatura russa. Ell neix el 28 d´octubre del 1918 i mort el 22 d´agost del 1883. Prové d´una familia riquíssima: el pare, Sergej Nikolaevick, és militar d´antiga família noble d´orígen tàrtar; la mare és una noble amb grans possessions a Orjol i a Spasskoe, a la Rússia Central. És contemporani a Puskin, a qui té gran estima i quan el poeta mort el 1837 (al 29 de gener en un duel amb George d´Anthès perquè li cortejava la dona), Turgenev té dinou anys i demana a un dels cambrers un objecte personal del poeta que sempre portaqrà amb ell. És contemporani de Lev Tolstoj, deu anys més gran que ell amb qui tindrà oportunitat de discutir (fins al límit de arribar a pegar-se) com a escriptors i persones. Escriu Tolstoj en el seu diari: “Turgenev, elegant, perfumat, mundà, delicia de les senyores” Dostoevskij publica a la seva revista “Època”, el conte dels Fantasmes de Turgenev l´agost del 1867. Dostoevskij el defineix “com aristòcrata fariseu” però li va tenir estima també. Les seves desavinences eren només ideològiques. En Els dimonis representà a Turgenev en l´arrogant figura de l´escriptor Karmazinov, un idiota que admirava l´Occident que denigrava la gran Rússia. Turgenev considera Crim i Càstig com el resultat de la ràbia de l´epidèmia de còlera que sofreix el país.

Evgenij Vasilév Bazarov. La figura del revolucionari, del nihilista, del que pensa que ara és temps només de destruir o almenys de no creure en res i de avaluar cas per cas les afirmacions dels temps. Un que no creu en els principis i sobretot competeix el romanticisme i s´adhereix a la ciència positiva. És el revolucionari que encara estudia a la universitat de San Petersburg, a la facultat de medicina, malgrat que no pensa en l´ofici. S´ apassiona per les ciències naturals i els seus referiments pertanyen a aquell positivisme que redueix tot a la química i a la física, que nega els valors de la poesia i la literatura pel seu confort amb els sentiments.

Turgenev utilitza un mirall que reflecteix les imatges i els problemes de les relacions entre generacions que pateixen la metamorfosis. El protagonista denota la lluita entre un home “històric” que té en compte els fets, i un home dels “sentiments” que no aconsegueix comportar-se com les seves conviccions marcaven. Pares i fills també és la novel•la de les declaracions d´amor, del dir i no dir, de la recerca de les paraules que puguin interpretar correctament els valors i els sentiments. Les ganes de declarar un sentiment, i la impossibilitat o inoportunitat de fer-ho.
Bazarov és la figura del revolucionari d´aquells anys seixanta dels vuit-cents. Un que podria, amb un petit salt, fer el terrorista. És nihilista, del llatí res, així que els nihilistes discuteixen sobre el significat del res i oposant-se al realisme i el idealisme. El nihilisme nietzschià es basarà en l´obra de Turgenev i de Els dimonis de Dostoevskij. Bazarov, respecte el terme nihilisme, descriu més un comportament que una filosofia que es basava en negar els principis de qualsevol principi. Bazarov diu que tot depèn de les sensacions. En el fons això és reacció contra el despotisme polític i moral que oprimia a l´home d´aquella època en les seves expressions i necessitats existencials. Nihilista representat com antirromàntic i materialista.

Arina Vlas´evna és la mare d´Evgenij Vasil´ev Bazarov, el protagonista. És la dona del poble (encara que la família pertany a la petita burgesia), d´una Rússia eterna. Viu com si res passes, es podria emmarcar també dos segles abans. És aquella part del poble que no s´adona el que passa perquè no s´implica en la història. Viu en la tradició, en els valors russos. Submissió i fe en Déu. El seu comportament es basa en la superstició i no en la raó.

Vasilij Ivanovic Bazarov és el pare del protagonista. Metge militar de seixanta-dos anys. Te vint ànimes i investeix en la cultura del fill “i res no vaig estalviar per la seva educació”. Té un rol social precís malgrat que ja s´ha retirat, perquè els pagesos encara el venen a buscar quan necessiten ajut, sempre portant algun ou per donar-li les gràcies. El metge del districte, el doctor Sidor Sidoric, tampoc té ha disposició els instruments necessaris de la seva condició. Quan el fill es posa malalt i ve Odincova a trobar-lo, li porta un metge de gran llinatge. Aquest doctor no té nom, però si elements que descriuen la seva grandesa. Parla en alemany.
Nikolaj Petrovic Kirsanov és el pare de Arkadij Nikolaevic, l´amic de Bazarov. Ben educat, ric, s´ocupa de la gestió dels propis béns, atent a les qüestions del moment per superar la dificultats dels camps que administra que consten de dues-centes ànimes. No té cap ideal i intenta sempre i només d´evitar les contraposicions. Té “una mica més de quaranta anys”, és vidu. Ha deixat prenyada la filla de la governant de la casa morta de còlera, Anna Savisna. Fet freqüent en l´ època, com li passà al mateix escriptor. I des d´aquest punt de vista Nikolaj es comporta com hagués fet el mateix Turgenev si no hagués tingut aquella terrible mare, que coherent amb la tradició, donava als bastards a qualsevol serf i enviava a la mare lluny de tornar-se a mesclar amb el món aristocràtic familiar. Petrovic, a penes neix el fill, Mitja, fa venir a casa Fenecka, que anteriorment s´ assentava a les estances de la servitud. Més que enamorat, respecta la dignitat de la dona i el fill. Malgrat tot, té amagat aquest “pecat” al fill legítim, Arkadij “però per què no em vas dir que tinc un germà?”. S´avergonyeix, li manca el coratge per assumir les pròpies accions.

Pavel Petrovickirsanov és l´altre figura masculina dominant de la novel•la, un personatge que és un manual de psicologia. Es contraposa al revolucionari, al nihilista Bazarov, distingint-se alhora del germà. És un home de principis i no sap governar els seus propis interessos dels quals s´ocupa el seu germà Nikolaj. És un veritable romàntic. Els seus principis són aquells de l´ aristocràcia, aquells de sempre, com si es tractessin d´una condició sagrada. Un aristòcrata complert per les afirmacions, la coherència, la vestimenta, codis d´homor i el desafio del duel. Capaç de morir pel petó que Bazarov ha donat a la futura muller del seu germà. Definitivament, l´alter ego de Bazarov. Cal ressaltar l´ extraordinària caracterització i la presentació psicològica del resultat narratiu. Aristòcrata també en sentiments, parlant amb Bazarov, no només reafirma la seva posició sinó que també s´irrita. “Començava a sentir una secreta irritació. La perfecta desenvolupa de Bazarov desconcertava la seva natura aristocràtica”. Perquè Bazarov és un revolucionari també en els sentiments i reacciona amb ràbia. Per Pavel Petrovic Kirsanov l´ honestedat és un principi sacrosant mentre per Bazarov “també l´ honestedat és una sensació”. Pavel és un home de quaranta-quatre anys en el fons sol amb els seus principis i les seves litúrgies. No està casat ni té fills, i porta a les seves esquenes el record d´un amor no correspost amb una misteriosa princesa.

Arkadij Nikolaevic (Arkasa) Kirsanov és el fill de Nicolaj Petrovic, l´amic del jove Bazarov, el protagonista, el revolucionari. Per poder analitzar aquesta figura cal diferenciar un jove transgressiu i un en revolució. Arkadij és el transgressiu, Evgenij Bazarov és un revolucionari. La transgressió es surt de la norma però torna a ella, com una desviació momentània i torna a la tradició amb la sensació de llibertat. A la fi, a la transgressió li resulta útil la tradició. L´home en revolta, com l´ entén Albert Camus, és aquell que sap dir que no quan un comportament va contra les seves conviccions. Un que es rebel•la, pagant un preu, però sense fer-se condicionar. Com Bazarov que ho pagà amb la mort.

Arkadij esdevé un seguidor de Bazarov a la universitat. Ja s´ha llicenciat amb vint-i-tres anys i té el currículum en regla. Es fascina de les “estranyeses” de Bazarov, i repeteix les seves sentencies, imita a Bazarov però sense tenir la seva essència .El seu nihilisme és un màscara transitòria, doncs defensa el seu tiet , es troba bé amb el seu pare i assumeix el seu rol social. Portar al seu amic, el vertader nihilista, és com portar a casa un exotisme, un personatge que no canviarà la seva vida, però que en un període l´ha fet més interessant. És un bon noi que a la fi s´enamora de Katja, la germana d´Odincova. Una noia romàntica dins els esquemes més tradicionals: toca el piano, és elegant, reservada, ben educada, verge i té com a finalitat el matrimoni. Allunyada de les disputes socials, viu fora dels aconteixements del seu temps. Arkadij l´ esposa i ho fa el mateix dia, amb noces conjuntes, que el pare regularitza la seva relació amb Fenecka. Arkadij és una figura trista en l´univers juvenil, és un dels tants joves dels anys seixanta i setanta del nou-cents que criticaven l´ordre establert que posteriorment han esdevingut burgesos petulants. Arkadij es limita a les paraules, no als fets.

Matvej Il´ic Koljazin, no ocupa molt espai en la novel•la, però és una figura clau perquè encarna la burocràcia, el funcionari del seu temps. És una figura totalment històrica. És conseller secret del poder central. Arkadij l´anomena “tiet”. S´organitza una festa sumptuosa on es fa palesa la corrupció de la societat russa. “El poder és qui dóna ordres” sembren traspuar els fragments on Turgenev parla d´aquest univers governant. Sitnikov (Víctor) és un jove que Bazarov troba casualment a la ciutat. Aquest diu d´apreciar les seves idees. És un que perd temps en els salons fent-se l´ intel•lectual que no és. Com per exemple com ho demostra a casa Kuksina, la senyora de l´ampolla de xampany. La seva estratègia és tenir amics interessants per omplir el buit de la seva personalitat. Apareix com un paràsit que no té idees i s´apropia de les dels altres.

Avdotija Nikitisna (Evdoksija) Kuksina és símbol de la dona pseudointel•lectual, viva encara en els nostres dies. Però és Anna Sergeevna Odincova la que es mereix el títol de protagonista femenina de la novel•la. És la dona de saló, una icona russa, aquella que viu feliçment a la gran, mentre els pagesos sobreviuen en la misèria. És preciosa, jove (vint-i-nou), fascinant i intel•ligent. És hereva del patrimoni del seu vell marit Odincov. Dona que no cedeix als sentiments i que es fa desitjar pels homes que la veuen impossible de conquistar en el seu misteri. Bazarov s´enamora d´ella i cau en el tòpic romàntic d´enamorar-se de la difícil aristòcrata bella i rica. És una contradicció ridícula l´adjectiu “enamorat” a un “nihilista”. Ella sent curiositat per Bazarov, però no el va mai a buscar. És ell qui sempre torna o reclama la seva atenció. És la dona serp que mai dóna i que només s´emmiralla en si mateixa. Freda amb la germana, la tracta com si fos una nina: fa que entretingui a Arkadij mentre ella ho amb Bazarov. Quan aquest mort, ella i és present, i queda un cop més reflectida la seva fredesa. En el moment de la mort, Bazarov no pensa en els seus experiments, pensa als sentiments que ha sentit per aquesta dona.

Katja, la germana d´Odincova, té divuit anys. És silenciosa, sembra domesticada en les bones maneres i ales ordres de la germana gran. És una ombra de la bellesa i la riquesa de sa germana. Ésser femenina és la seva vida amb la finalitat de trobar un marit ric. La princesa Ch, prototipus de la societat russa, dels grans elevats de l´aristocràcia que reclamen la vida d´una cort zarista, amb privilegis enorme si indiscutibles. És la tieta de Odincova. També surt una altre princesa que només té inicial, la princesa R. de la qual s´ enamorà Pavel.

Fedos´ja Nikolaevna (Fenecka) tampoc és un personatge original doncs és una figura freqüent d´aquesta Rússia on s´emmarca l´acció. És una de les tantes jovenetes que els aristòcrates varen abusar d´elles; ella però, va tenir més sort que les seves coetànies doncs al final es casa. És però un cas fora de les normes. Fenecka tenia setze anys, doncs en la novel•la ja en té divuit però amb un fill de vuit mesos. Per ella l´amor no es una decisió, ni molt menys un sentiment: està amb el padró que l´ha posseït. Està sempre tancada a la seva habitació, amb la criatura. Amb Bazarov, sent per primer cop, l´amor. La trobada que acaba amb el famós petó que produirà el duel de la novel•la. Aquest bes l´omple de passió, però també de por. Escapa a la seva cambra. És contrafigura d´Odincova. Aquesta última és mostra, l´altre s´amaga. Ella és la serva senyora, i el seu principi moral és el de l´ obediència. És una dona que atrau la simpatia de Bazarov i dels lectors. Una dona fora de la història i dins del passat que es farà destí: els pobres al servei dels rics. Però també alguna cosa està canviant en la societat russa…acaba sent la muller del terratinent…

Els personatges menors a qui se’ls dedica poques línies, però són importants per dibuixar aquesta societat que la novel•la dóna testimoniança. Em refereixo als serfs que no varen ser tan afortunats com Fenecka. Si se’ls dedica poques llindes en la seva descripció és per traspuar la poca importància que tenien pels mateixos padrons. Timofeic resideix a casa de Bazarov i gaudeix d´una certa consideració. Ell porta el encàrrec a Odincova, ell porta el pes de les ànimes de la família. La dignitat d´un serf és proporcional a aquella de l´amo. També a casa de Bazarov trobem Fed´ka, el domèstic. Tanjuska, Anfisuska, són com entre d´altres, serfs de tercera categoria que difereixen notablement amb aquells de la casa de Kirsanov. Només Bazarov parla amb els serfs per quelcom més que no sigui donar ordres. A casa dels Petrovic i trobem a Dunjasa, la serva personal de Fenecka i dida del nen.Cal examinar el personatges nadons. Mitja, fill de Fenecka i una nena, Kolja fruit del matrimoni d´Arkadij i Katja. Kolja serà tieta de Mitja. Està, però, present la figura d´una morta ,“la seva Maria”, difunta esposa de Nicolaj. Els pagesos son descrits com vulgars éssers humans.

L´ànalisis dels personatges Alekséj i Porfirij Plotonyc posen en relleu la pobresa espiritual del moment. Alekséj és el cura que està a casa dels Bazarov en dues ocasions: en l´arribada del fill i per donar el sacrament de l´extrema unció. Amb aquest personatge Turgenev expressa el seu ateisme i el comportament de l´ església enfront dels canvis. És un personatge sense ànima, pitjor judici que es pot donar a un home d´església que hauria de viure per les ànimes i amb espiritualitat. És una llàstima que amb Bazarov només hagin jugat a cartes, doncs Turgenev hagués pogut descriure el que després serà el concepte de la mort de Déu nietzschiana amb un diàleg del nihilista amb l´home de Déu. Porfirij, el veí de l´Odincova, només sap jugar a cartes i preocupar-se de remoure-les, per ell no hi ha res més al món.
El títol del llibre, ens remet a interpretar-lo amb significacions freudianes que el seu creador desconeixia. La mancança dels pares en l´educació dels fills i les seves conseqüències. Fills de burgesos que se’n van a estudiar fora o nens que treballen com serfs allunyats de la seva família. Educats allunyats sobretot dels pares però també hi ha bastant diferència de les relacions amb les mares si les comparem amb els temps actuals. La mateixa Fenecka té una dida per la seva criatura. Els fills dels esclaus eren donats a l´amo, els fills dels rics a les institucions estatals. La paternitat era en el nou-cents com una institució, com l´església, com l´estat: indiscutible. Rosseau creia que els fills neixien bons i la societat els feia dolents, sense culpar als pares. És la societat la que els altera i deteriora.

El desenvolupament del nihilisme com a sistema de pensament és molt complex. És obvi que en el mateix terme si accepten diferents visions no sistemàtiques. Doncs si el nihilisme no creu en res, tampoc en pot parlar. El nihilisme com a escola filosòfica té els seus millors representants en les figures de Nietzsche i Schopenhauer. Arthur Schopenhauer és el filòsof pessimista per antonomasia, de l´aburriment i del res del món. Elabora el seu pensament envers el nihilisme en El món com a voluntat i com a representació . Friederich Nietzsche critica fortament el pessimisme ontològic de Schopenhauer, afermant que és una conseq¨`encia de la decadència occidental. L´Alemany possa en aquestes expressions filosòfiques decadents dins el que ell anominarà nihilisme passsiu, que contraposa a un nihilisme positiu i després a un heroic que ens portarà al superhome. Nietzsche treu del nihilisme, tant del rus com el de Schopenhauer, del carrrer sense sortida que porta aquesta consideració filosòfica per ella mateixa. La treu d´una condició de destructivitat i la reconstrueix com un procès històric, propi de l´Occident, que està junt a la decadència i a la profecia. Una destrucció que és punt de partida per un nou tipus de vitalitat. “Deu ha mort” és el que ens diu Zaratrusta i amb ell la submissió al poder. Un poder que podia ser religiós, cultural o econòmic. La versió russa de Zaratrusta seria “el zar ha mort” i amb ell tots els valors que no permetien l´obertura mental del país. Els personatges de Turguéniev destrueixen els valors ortodoxos, són com el filòsof de martell. Després però, seguint el nihilisme s´acaben destruint o reinventant. Venen a la ment les paraules del Faust de Goethe que diuen “Seria millor que no existís res…doncs tot allò que existeix mereix només ser destruït”.

Amb una copa de més

Contes per no pensar

T’ ESTIMO SI HE BEGUT
Empar Moliner
Quaderns Crema 14E
201 pàgines

MERITXELL FALGUERAS
Realisme i quotidianitat saltejat amb ironia transgressora fan que aquests tretze contes ràpids i divertits vagin més enllà de la simple comicitat. Però tampoc molt més enllà. Com si fossin un penedés negre jove fan distreure sense deixar postgust. S’agraeix, però, que l’ escriptora no trafiqui amb sentiments i mostri els fets sense judicar, així cadascú els pot aprofitar al seu gust.
Cal destacar l’encert dels títols, no per explicatius sinó per desconcertants. Com és el del primer conte L’ invent de l’aspirina on s’utilitza mil miralls embolcallats d’històries que no són més que histories extramatrimonials on la dona al final acaba posant la tòpica excusa. El to sarcàstic amb el que l’ autora de Feli, l’estheticienne utilitza per analitzar les dones es sorprenen perquè aporta una visió masclista des de la mirada femenina. L´originalitat dels contes Aprengui a tastar vins o La baixa qualitat de la poesia contemporània es perd en la facilitat en abordar els temes. Tractant temes no explotats acaba desembocant on va a parar tota l’art: en l’oceà dels universals. L’exercici de riures de les neures col•lectives fa esclatar un tímid somriure al lector. La febre dels viatges organitzats, l’obsessió per la lactància, la gelosia en somnis, els rols de parella en homosexuals, el feminisme despòtic, les teràpies de parella, les proves per adoptar, la problemàtica dels animals domèstics entre d’ altres ens presenten diferents perspectives de la vida que potser no ens havíem aturat en calcular.
Com una continuació de L’ensenyador de pisos que odiava els nims, l’ excabaretera ens transmet en paraules el cinisme de les relacions humanes i la incomunicació entre semblants a causa de l’individualisme narcisisme imperant. En La importància de la higiene bucodental mostra com un home massa sensible i detallista es frustra per culpa del raspall de dents que pren com a simbolisme de la relació de convivència que acaba de començar amb la seva noia. Ell que amb tota il•lusió l’ havia comprat per ella, l’utilitza i ella es queixa. El dramatisme amb el qual ell encara no poder utilitzar el mateix raspall és el mateix amb el que es pren en no estar al lavabo al mateix temps o no poder netejar els plats plegats. La dona, en aquest cas, marca l’ individualisme no sent perceptiva a les desil•lusions que provoca el seu comportament egoista a la seva parella. Amb una gran exposició d’ humor (o amb una copa de més?) aquest conte traspua el conflicte home-dona (amb canvi de rol inclòs) amb simpatia, fent recordar el bestseller psicològic Per què els homes no escolten i les dones no saben llegir mapes.
Empar Moliner amb T’ estimo si he begut, malgrat ser mereixedora del Premi Josep Pla per la seva novel•la, aposta un cop més per un llibre de contes. Més que contes s’ haurien de denominar relats curts per la seva estructura lliure no marcada per una presentació-nus-desenllaç. Doncs si hi ha una constant en ells és que tots acaben sense més. Els relats curts, eclipsats per la radiació de la novel•la., adhereixen a la jove escriptora en el fenomen literari que ha fet renéixer Quim Monzó en el públic català. Amb un altre tipus de transcendència, però.

Contes per no pensar – T’estimo si he begut

T’ ESTIMO SI HE BEGUT

Empar Moliner

Quaderns Crema 14E

201 pàgines

MERITXELL FALGUERAS

Realisme i quotidianitat saltejat amb ironia transgressora fan que aquests tretze contes ràpids i divertits vagin més enllà de la simple comicitat. Però tampoc molt més enllà. Com si fossin un penedés negre jove fan distreure sense deixar postgust. S’agraeix, però, que l’ escriptora no trafiqui amb sentiments i mostri els fets sense judicar, així cadascú els pot aprofitar al seu gust.

Cal destacar l’encert dels títols, no per explicatius sinó per desconcertants. Com és el del primer conte L’ invent de l’aspirina on s’utilitza mil miralls embolcallats d’històries que no són més que histories extramatrimonials on la dona al final acaba posant la tòpica excusa. El to sarcàstic amb el que l’ autora de Feli, l’estheticienne utilitza per analitzar les dones es sorprenen perquè aporta una visió masclista des de la mirada femenina. L´originalitat dels contes Aprengui a tastar vins o La baixa qualitat de la poesia contemporània es perd en la facilitat en abordar els temes. Tractant temes no explotats acaba desembocant on va a parar tota l’art: en l’oceà dels universals. L’exercici de riures de les neures col·lectives fa esclatar un tímid somriure al lector. La febre dels viatges organitzats, l’obsessió per la lactància, la gelosia en somnis, els rols de parella en homosexuals, el feminisme despòtic, les teràpies de parella, les proves per adoptar, la problemàtica dels animals domèstics entre d’ altres ens presenten diferents perspectives de la vida que potser no ens havíem aturat en calcular.

Com una continuació de L’ensenyador de pisos que odiava els nims, l’ excabaretera ens transmet en paraules el cinisme de les relacions humanes i la incomunicació entre semblants a causa de l’individualisme narcisisme imperant. En La importància de la higiene bucodental mostra com un home massa sensible i detallista es frustra per culpa del raspall de dents que pren com a simbolisme de la relació de convivència que acaba de començar amb la seva noia. Ell que amb tota il·lusió l’ havia comprat per ella, l’utilitza i ella es queixa. El dramatisme amb el qual ell encara no poder utilitzar el mateix raspall és el mateix amb el que es pren en no estar al lavabo al mateix temps o no poder netejar els plats plegats. La dona, en aquest cas, marca l’ individualisme no sent perceptiva a les desil·lusions que provoca el seu comportament egoista a la seva parella. Amb una gran exposició d’ humor (o amb una copa de més?) aquest conte traspua el conflicte home-dona (amb canvi de rol inclòs) amb simpatia, fent recordar el bestseller psicològic Per què els homes no escolten i les dones no saben llegir mapes.

Empar Moliner amb T’ estimo si he begut, malgrat ser mereixedora del Premi Josep Pla per la seva novel·la, aposta un cop més per un llibre de contes. Més que contes s’ haurien de denominar relats curts per la seva estructura lliure no marcada per una presentació-nus-desenllaç. Doncs si hi ha una constant en ells és que tots acaben sense més. Els relats curts, eclipsats per la radiació de la novel·la., adhereixen a la jove escriptora en el fenomen literari que ha fet renéixer Quim Monzó en el públic català. Amb un altre tipus de transcendència, però.

La erótica del vino

“Donde no hay vino, no hay amor” Eurípides.

El vino forma parte, junto al amor, de las delicias de la vida. El vino se relaciona con los placeres sensuales y el beber bien pertenece a la cultura del erotismo. Encontramos a lo largo de nuestra literatura cómo el erotismo báquico embriaga a los protagonistas, como es el caso de Giacomo Casanova en Historia de mi vida. Antes de llegar a reconocer la erótica del vino en este conquistador italiano, debemos recordar la tradición de la que se nutre éste galán. En la Grecia Arcaica (pilar de nuestra civilización) Paris, el raptor de Helena, conquistó a la joven porque le fue debilitando la voluntad con buenas dosis de vino de Troya. Tal vez esto fue a causa de que en la mitología Afrodita otorgó sus favores a Dionisos. Y eso hace que el vino despierte a los sentidos, tranquilice la exigencia de la razón y ceda a los deseos del corazón. Dionisos era dios de la embriaguez divina y el amor más encendido. Las mujeres eran las más fieles seguidoras del dios, en forma de nodrizas, amantes o frenéticas bacantes. La locura de estas mujeres está representada en las posesiones que el dios ejercía sobre las “menades” a las afueras de la ciudad. Estas mujeres eran arrastradas por el delirio del vino y se veían empujadas a comportamientos salvajes. También se las llamaba “bacantes” y como cuenta la obra de Eurípides, enloquecían de tal modo que eran capaces de comerse hasta a sus propios hijos si se las espiaba en sus secretos ritos. Este dios, propiciador de placeres, goza de una vida muy promiscua en las historias ancestrales. Sus más famosas conquistas son la mortal Ariadna y la diosa del amor profano, Afrodita-Venus. Así que en Giacomo Casanova encontramos la figura del conquistador de la voluntad de las mujeres que ya se intuía en la tragedia griega. Jugar al amor cuando uno esta ebrio es una usanza casi tan antigua como el mismo vino. Los “Octavos”, juegos originarios de la Grecia Magna, eran ritos erótico-dionisíacos que consistían en beber tantas copas de vino como letras formaban el nombre de la amada. Así el banquete griego que en un principio utilizaba el vino para filosofar se sexualiza.

Ovidio anticipó el ritual que se desarrollaría en las bacanales romanas con su sentencia: “con amor, el vino es fuego”. El vino fue cosa de hombres, prohibido para las mujeres en Roma. Pues se creía que la mujer carecía de virtud y si se la dejaba beber le gustaría demasiado la sensación de embriaguez y no podría detener sus impulsos más oscuros. Muchas veces Casanova utilizó el vino para poder realizar la unión carnal con las mujeres que deseaba. Por esto mismo Catón, en el siglo I a.C., afirmaba “Si encuentras a tu mujer bebiendo vino, no dudes en atravesarla con una espada” porque creía que un mujer ebria era fácil presa de la infidelidad. En la Antigua Roma el beso en la boca se utilizaba como prueba de alcoholemia. Este beso lo podía ejercer el “pater familias” sobre sus hermanas, hijas y su mujer se llamaba “jus osculi”.

En el Antiguo Testamento la vid es símbolo de fertilidad y también de reproducción humana. Lot es emborrachado por sus hijas porque éstas no quieren que se extinga la especie y así pueden copular con su padre. En la tradición judío-cristiana el vino es visto de manera positiva como creador de uniones pero en este capítulo de Lot y de sus hijas demuestra como el mosto fermentado bebido con desmesura lleva a cometer actos impuros. Prosiguiendo en la historia del erotismo del vino, la poesía persa en boca de Omar Khayâm implica el hedonismo de beber y de amar. Después la mística sofí recogerá esta tradición para llegar a la divinidad, perpetuando la imagen del vino como potenciador del amor. Así en la Edad Media, encontramos como el Arcipreste de Hita en El libro del Buen Amor, nos cuenta como Venus y Bacus son inseparables compañeros. De todo esto y más estaba preñada la historia de la cual es bebedor Giacomo Casanova que personaliza la representación más directa de la sensualidad del vino en nuestra literatura.

Casanova se introduce en el mundo del erotismo báquico con su obra literaria por excelencia: Histoire de ma vie. Esta autobiografía escrita en francés (aunque él fuera italiano) nos cuenta sus incongruentes historias, sus erecciones, los diferentes bares de la Europa de su tiempo, su inteligente humor y todos los “affaires” que la han dado la mala reputación de frívolo “Don Juan”. La escritura de Casanova reivindica un mundo lleno de sensualidad y de erotismo (en algunos episodios también de pornografía), donde nos explica “les plaisirs de bouche”, empezando con los besos y acabados con el vino. En su primera relación sexual a la edad de 16 años, Casanova, lleva en sus bolsillos dos botellas de vino de Chipre, y dice que junto a ellas “goûtait la douceur pour la première fois”. Pero este prodigioso amante no fue nunca un gourmet delicado. A preciaba los borgoñas y le gustaba tomar los vinos de la región en la que se encontraba, así que leyendo la historia de su vida puede realizarse una carta de vinos europeos de la época. De vinos franceses evoca el Hermitage Blanche y dice beber también los Graves. En Londres después de un intento de suicidio, un amigo inglés lo lleva a un hotel donde en compañía de dos prostitutas dónde comerá ostras con vino de Graves. Casanova adora los vinos de su tierra: los Chianti, la Malvasía de Raguse, el Montepulciano, el vino de Orvieto, el vino de mesa de la Romagna hecho de sangiovese; considera excelente el vino de Gatta y el vino tinto de Frioul. Pues en Italia, como en cualquier otro sitio, el vino le valdrá como un medio para no perder tiempo en preliminares a la hora de seducir mujeres. Malvasías, Muscats, Málagas y Pedro Ximénez están presentes en sus obras como también vinos más exóticos en la época, como los Tokay y los vinos del Rhin. Pero el gran inspirador del erotismo casanoviano es el Champagne. Con él vivirá sus romances más pasionales y solidificará la unión de la lujuria con el vino burbujeante.

Casanova no entiende una buena comida o una buena noche de sexo sin vino pero no es un degustador esnob, ni tan siquiera un gran entendido en vinos. No encontramos en sus escritos definiciones gustativas sino que se limita a nombrar (como marca de estilo literario realista) los vinos que toma y de qué labios los degusta. No utiliza el mismo vino para dormir con una criada que con la mujer del embajador, pero para él el mosto fermentado en sí mismo, no tiene un valor simbólico. El vino le sirve para calentar los deseos, elevar las prohibiciones, emanar las censuras y liberar las inhibiciones. El vino está íntimamente ligado al imaginario del placer en el siglo XVIII y a partir de ello se define el rol social que tiene en la actualidad.

Pensemos en la publicidad, en cómo los anuncios de alcoholes siempre aluden al mito primigenio de Dionisio donde la noche, el vino y la música acercan a las mujeres y los hombres. Una cita con un buen vino da pie a hablar de amor, y tal vez a tomar una última copa, aunque esta ya será en otro ámbito. Nada han inventado los publicitarios: el vino como metáfora del amor-pasión ya se forjó en Grecia y la aprovechó Giacomo Casanova en el iluminismo europeo. Así que, queridos amantes del vino, si queréis convertiros en buenos amantes de mujeres pensad atentamente en la elección del vino. A las mujeres nada sugiero, pues son ellas las herederas de los ritos del dios del vino.

Sancho Panza, el primer sumiller

“¿No será bueno, señor escudero, que tenga yo un instinto tan grande y tan natural en esto de conocer vinos, que en dándome a oler cualquiera, acierto la patria, el linaje, el sabor, y la dura, y las vueltas que ha de dar, con todas las circunstancias al vino atañederas?” capítulo trece del segundo tomo de Don Quijote de la Mancha. Esta pregunta retórica de Sancho Panza nos interroga sobre si tal vez fue el famoso escudero, el primer sumiller de la península. Este año celebramos que el “Quijote” cumple cuatrocientos años. No sabemos si Cervantes lo escribió juntó a una botella de vino, pero sí encontramos a lo largo del viaje de Sancho y del caballero Don Quijote cómo les gusta beber y comer a estos dos personajes. Encontramos múltiples pasajes donde se cita el vino alrededor de divertidas anécdotas y el costumbrismo medieval. La literatura siempre ha sido un reflejo de la sociedad; y el Quijote, al ser un clásico que traspasa los siglos, nos muestra la iconología que ya en la España del Renacimiento se tenía del vino y que tan vigente sigue en nuestros tiempos. Y sobretodo, la visión folklórica en manos de Sancho Panza, los pastores y los posaderos, que eran los más fieles a su consumo. Históricamente, que el vino sea la “estrella invitada” en la primera novela moderna, tiene su explicación: en un momento donde la sanidad brillaba por sus carencias era mucho más seguro beber vino que agua que no siempre estaba en buen estado. “Agua beba quien vino no tenga” y tantos otros refranes, vienen de esta época. El vino como bebida, no se le concibe la función de saciar la sed, sino que juega otro papel simbólico y real entre grupos. Y también, porque el vino, es parte de nuestra historia, de nuestra cultura… ¡y quién sabe de cuánta literatura!

En el la primera parte del Don Quijote de la Mancha, cuando ya tenemos a nuestro héroe armado caballero en el tercer capítulo, es descrito como éste bebe vino a través de una especie de “pajita” porque no puede quitarse la armadura. Delante de los mismos personajes de la escena causa estupor beber el vino así. Como lectores podemos observar que ya en esa época es considerado ridículo beber el vino de manera inadecuada. Hay ya una cultura de servicio del vino. El vino deja ser naturaleza para ser un producto que define la cultura popular. En el capítulo undécimo, dónde tiene lugar la cena con los cabreros, el vino es servido con una especie de cuerno que nos remite al mítico cuerno de la abundancia del que se nutrían los dioses. En esta imagen pastoril, la comunión de los comensales tiene como escenario la naturaleza y es acompañado por la presencia del vino La naturaleza nos da la uva pero es la mano del hombre la que lo convierte en vino. En el vino tenemos los cuatro elementos: la tierra de las viñas; el fuego, en el sol que hace madurar la planta; el aire que mueve las hojas de la parra y el agua del cual se alimenta. La viña es uno de los tres árboles arquetípicos del Mediterráneo y su tradición proviene, principalmente, de la agricultura, de los ritos paganos y del cristianismo. La Edad Media está preñada de toda esta tradición pagana-cristiana. Por eso lo encontramos en el paisaje bucólico los personajes se hermanan con el vino y cantan. En medio de los prados parece que el vino sabe mejor y la música es el arte dionisíaco por excelencia. Es en esta situación donde don Quijote le dice a su escudero que ha bebido más de la cuenta “… que bien se me trasluce que las visitas del zaque piden más recompensa de sueño que de música”; a lo que Sancho Panza, dando voz al folklore, responde: “A todos nos sabe bien, bendito sea Dios”. El vino tinto, por su color rojizo, ha sido asimilado como sangre divina. ¡El vino como sangre, aquí, es de gigantes! Pero sólo en la locura de los protagonistas. Como vemos en el treinta-y-cinco donde Don Quijote medio atormentado, lucha contra las vasijas de vino creyendo que son gigantes.

El vino ha sido utilizado a lo largo de la historia como medicina, como antibiótico, diurético y sobretodo como antídoto para la nostalgia. Por eso Don Quijote cree curarse con la pócima, que no es más que vino mezclado, como se bebía en la antigüedad, sobretodo en Grecia, con especies y rebajado con agua. A Don Quijote parece irle bien porque está convencido que este vino es mágico. Como al manchego le va bien, su escudero también lo prueba. ¡En el pobre Sancho el vino mezclado da un resultado desastroso! De este pasaje del capítulo diecisiete, deducimos que la concepción que se tiene del vino es psicológica y, por tanto, subjetiva. ¡Y que el vino mezclado erróneamente tiene resultados desastrosos! El vino que cura, si se bebe con mesura, pero que también es veneno si se abusa, es la doble cara de comportamiento social que tiene este alimento El vino dentro del imaginario social puede mostrarse como aquello fantástico, sagrado, ilusorio, mágico y/o utópico. En muchas fiestas populares el vino es crucial, ya sea como elemento trasgresor (bacanal) o como elemento unificador (comunión).

En el segundo libro de Don Quijote tenemos el pasaje más valioso para nuestra profesión: el bueno de Sancho haciendo de sumiller. En el capítulo anterior, su amo, le reconoció que a lo largo de sus aventuras, Sancho ha ido desarrollando su sabiduría. Y justo después vemos como Sancho Panza reconoce el vino de Ciudad Real y nos explica que su familia entendía de vinos “si tuve en mi linaje por parte de mi padre los dos más excelentes mojones que en luengos años conoció la Mancha”. Tal vez los griegos y romanos ya pensaron antes a las proporciones para mezclar el vino, pero encontramos en la figura del gordinflón de Sancho Panza, un sumiller en potencia “diéronles a los dos probar el vino de una cuba, pidiéndoles su parecer del estado, cualidad, bondad o malicia del vino”. El vino es un signo de elevación espiritual y cultural, en la época de Cervantes y cuatrocientos años más tarde, heredero de una filosofía ya anunciada en El Banquete de Platón, “porque vea vuestra merced si quien viene desta ralea podrá dar su parecer en semejantes causas.

Amor veritat

Dimarts, 21 abril 1995, 12.10am.

– perquè m´ evites, París? Això nostre està canviant? Què penses? Que tens contra mi? Quina actitud és aquesta? Què he fet perquè em tractis així? És què potser m´ ho mereixo?

Bla,bla, bla,bla, bla! Bla? bla, bla, bla,bla,bla,bla……………….

Àsia, no ho pots entendre.

El què? No utilitzis com a justificació les teves desafortunades històries anteriors. L´ Europa et va deixar per un que treballa en borsa i la teva becària t´ha posat les banyes amb el mateix. És obvi que estàs capficat, però jo no tinc la culpa. Deixa´m de comparar. Jo no sóc elles.

És més complicat…

Els homes sous simples per definició. Què em diguis que és complicat equival a dir que és alguna cosa relacionada amb sexe. És que no se t´ aixeca amb una dona amb pits petits? Cal ser una Pamela Anderson per aconseguir ficar-te al meu llit? Tens un problema. Estàs malalt.

Només un?

Ja no puc esperar-te més. Em puc tornar menopàusica fent-ho.

Nena, casa ´ t amb mi i no preguntis.

No.

El telèfon comunicava. Segur que t´ has desmaiat o que vens a casa meva per donar-me una sorpresa. Faré que no he sentit aquest “no”. Una dona a la pregunta matrimoni no diu mai que no. És tan surrealista pensar-ho com creure que el vostre pit no porta silicona. No potser, jo el gran París, el que havia de triar entre tres deeses no he estat escollit per cap de les tres dones de la meva vida. Sempre em quedarà Troia…

Dijous, 30 abril 1995, 3am

París, París… Pren la medicació hi deixa de rumiar. T´ explotarà al cap. Parles amb tu com si fossis un altre persona tot adreçant-te a ella. Fa tant de temps que Ásia t´anava al darrera… La medicació em comença a fer delirar. Imagino que li dic el que no li podré dir mai, perquè m´ha deixat. M´han abandonat novament, està de moda entre les dones fer-ho.

Ni pots ni arribar a imaginar. No ho comprendries. I tampoc haig de justificar-me. Si m´ estimessis tant segur que no necessitaries explicacions. En tindries prou amb el que t´ he volgut dir i no he pogut dir-te. Te´ n se val, ets com les demés! Al principi us enamoreu en cos i ànima i ho doneu tot. Fins i tot sexe ,a les primeres cites. Es nota que no el voleu donar-lo sense la promesa d´un anell a la mà, però ho feu igualment. Sí, culturalment es diu que heu canviat, però a mi no em vacil·leu. Us conec gatetes maules que us comuniqueu com gosses rabioses bordant… He estat promès amb l´Europa, amant de l´Àfrica (la neboda del rector) i ara tinc por d´estar amb tu, Àsia. No vull girar més món!

La biologia necessita milers d´anys per variar la sel·lecció natural. Abans, quan ereu Lucy (o era més tard amb el neanderthal?), abans de deixar-vos penetrar, us asseguràveu que el mascle es quedaria al vostre costat, que no us deixaria completament soles. Perquè si ho feia moriríeu al estar prenyades i no poder anar a caçar. O una fera s´ enduria la vostra cria com a presa quan recol·lectéssiu els fruits. Per això abans de copular exigíeu rebre amor. No aneu de modernes, si us plau! Que tots tenim els péls negres! Ens feu creure que doneu sexe a canvi de sexe, com un simple intercanvi comercial. I no us ho creieu ni vosaltres, maques! Veneu el vostre cos a canvi de promeses de sentiments i seguretat econòmica. Que actualment sigueu més estúpides que d´ antany, al brindar el que les vostres àvies esperaven a la nit de noces, no és precisament que hàgiu evolucionat. Totes les dones sou unes putes. No, no sóc cínic sóc sincer; no critico, defineixo. Sou prostitutes emocionals, empasseu polles pensant que xucleu energia, tragueu semen pensant que és verí d´amor. Escolliu el mascle dominant, el més fort, el que té més recursos…Nosaltres potser som més simples però vosaltres sou primitives! Mentiu, no estimeu, voleu protecció. Dieu que us enamoreu quan no és res més que l´ histerisme dels primers dies i després quan descobriu com som (no com heu desitjat) us sentiu enganyades (per la vostra imaginació de telenovela llatinoamericana) i us desanamoreu. O millor dit, us agafa l´ escalfor entre les cuixes i us aneu amb un altre. Egoistes! Sou unes egoistes! Si us fa mal el cap, ens hem de resignar. Si ha nosaltres no ens exciteu som uns impotents. Fingiu orgasmes, amagueu dades darrera aquells quatre mil vocables inútils (que sonen com una mal cançó amb la lletra del bla, bla, blà) que dieu al dia. Res, de vosaltres ja no vull perquè no necessito res.

Sempre et quedarà París, no? Això no és una pel·lícula de Humprey Bogart? Un cop us he educat fugiu amb un altre. Amb tot, després haig d´ aguantar els plors quan us deixa l´executiu agressiu. Em definiu com a comprensiu quan us preneu el meu foie amb sauternes. Es suposa que haig de brindar amb champagne les vostres infidelitats? Sóc molt amable, penseu. Però no tant ric com l´economista malgrat els meus gustos cars! Au revoir donnes du monde! Amb les despeses que m´estalviaré del psicoanalisis, me´n vaig lluny, a Troia, a trobar-ne una altre de més bella… Una altre que tingui les tetes grans, com les que un dia em van alimentar. Per trobar el candor de la meva mare. Mama, on estàs? Per què em vas abandonar?

Dilluns, 19 de desembre del 1989, 6pm

El següent trimestre vull cursar un seminari a la facultat. Espero que la teràpia sigui curta. Diuen que aquest tal doctor Tirèsies és un geni amb això d´ajudar a tarats. Espero que de seguida vegi el remei de la meva malaltia. Perquè jo de boig, no n´ estic.

– Des de quan li ha començat a passar?

Què vol dir? Què creu que no he après a controlar-me mai el pipí? Perquè ho sàpiga des de l´ any i mig que em controlo? Ni borratxo de cervesa m´ havia pasat. Han estat tres nits en un mes. D´acord? I la seva mare, que tal està? No em provoqui que em troba. Queda clar?

Està massa agressiu.molt ressentit. Haurà de fer una llarga teràpia, potser fins i tot hipnosis. Es tracta d´un trauma profund, com la punta d´un iceberg. El que és greu no és que mulli el llit; això només és un signe de quelcom que no funciona. Quina relació té amb la seva mare?

La meva mare es va morir.

Expliqui´m. Alliberi el seu dolor.

Em va deixar a l´esplai del centre i no va tornar per buscar-me.

Com es sentí?

Vostè està realment llicenciat? No li ha tocat el títol en una tómbola? No interessa parlar dels meus dimonis. Vull solucionar el més aviat possible el problema. El gran. L´ important. Parlem de la meva bufeta.

Tot té un procés. Quan li succeeix?

Només em passa quan somio amb l´home aquest.

Quin tipus d´home?

No el conec però la seva cara…potser m´és familiar…

Dilluns, 12 desembre del 1989, 9pm

Fa dues nits que somio amb un individu i no m´enrecordo de res. Només de la seva cara desdibuixada i que estic neguitós.

Però que és? Un malson?

No ho sé perquè no m´ enrecordo del què succeeix però m´aixeco sudorós i espantat

perquè no vas al un especialista? Hi ha un tal Tirèsies que diuen que és el millor.

Europa deixa de pensar que ets psicóloga perquè t´has llegit tres llibres d´autoajuda!

No sé perquè li he explicat. És la meva futura esposa però no la meva amiga. Sabia que no m´ entendria. A més ha estat un mal moment per parlar-ho. Està massa obsessionada triant el tipus del parquet del pis!

Dilluns, 12 desembre 1989, 12am

Certs cops sembla que la no l´escolto. I és veritat. Però la sento. Com un martell en el meu cap. I algun que altre só se’m queda, com provenint d´un món oníric. Hi aniré, no perquè m´ho hagi aconsellat l´América, sinó perquè dintre de poc viurem junts, crec, penso…L´Europa i jo estem promesos des de fa una vida. Però no hi ha tanta confiança perquè amb passi una cosa per l´estil a la lluna de mel!

Dimecres, 21 desembre 1989, 5.30 pm

De petit ja sabia que volia ser antropòleg?

No em pot donar una medicina i ens estalviem aquestes xorrades?

Divendres, 13 gener 1990, 10.15pm

No és que m´agradi tant la veritat. però no sé perquè sento que ha de ser meva. La veig pel barri, del bracet del seu home i no els paro de mirar. M´ obsessiona perseguir-la fins el despatx d´ on va el seu home tres cops per setmana. Mentrestant ella l´espera tot prenent un té fred amb llimona al bar del davant. Aquest noi deu ser la seva parella, i bastant formal, perquè van a l´Ikea els dissabtes… És de les típiques persones que sembla que les hagis conegut en un altre vida. Sóc més budista que catòlic. No sé, potser el tinc vist de l´institut o em coincidit en un restaurant o en un esplai d´aquells que feia sent marrec. Qui sap… No sé, sóc massa alemany per recordar i no mirar cap el futur que si que em pot donar resultats. Berlín aquesta noia ha de ser teva. Avui el té no te´l prens sola, nena.

Divendres, 15 febrer 1995, 6.15 pm

M´abandona, Europa, la dona amb la que m´anava a casar. M´abandona, Àfrica, l´amant. Com vol que no sigui misogin! Probabilitat dos de dos, com vol que pensi en una tercera? No va aprovar l´ estadística al col·legi? Com vol que no tingui por de començar una nova relació? A més amb l`Àsia, una altre dona continental!

Però és sempre per culpa del mateix home, no? Estimat pacient, sóc psicoanalista llicenciat a Oxford i el meu diagnòstic és que el seu problema no és un trauma…És un cabró!

Per això odio als tarats que prenen els llibres de Freud com a Bíblia! He hagut d´ anul·lar el post-grau sobre la infidelitat a les societats primitives perquè em coincidia amb l´hora de la teràpia. He hagut de deixar de beure vins francesos perquè malgrat tingui el gust refinat el meu sou de professor no dóna per tant… Com aquest què és fa dir doctor està tan tronat per cobrar la millonada que cobra? I total, per dir-me el què és obvi i que ja sabia des del començament! No és un cabró. És un gran cabró. L´ únic que fa a la vida és està podrit de diners i dedicar-se a robar-me les femelles el caracteritza com el meu dimoni personal! Com un malson!

Diumenge, 3 setembre, 1994

I no només va prendre aquell té amb mi, si no que es va beure els següents cinc anys de la meva vida. Em va saber greu el primer cop que ho vam fer, és notava que es sentia culpable per enganyar al seu xicot… I encara li va agradar més! Com són els cristians! No suporto les catòliques! Els primers anys de matrimoni encara la suportava. Doncs encara durava el seu enamorament i feia el que volia de tu. Però després del quart aniversari va començar a desafinar amb aquells crits del bla,bla,blà…

Vaig acceptar aquella feina a la borsa de la capital. Més per canviar d´aires que per la feina en si. No recordava (perquè no escolto la meva dona) que el seu ex s´havia transferit a la metròpolis després que li hagués pispat la promesa. Gràcies a ell vam poder aprofitar l´església i el menú del marketing. Vull dir el menú del casament. Té un gust exquisit aquest antropòleg! Deu ser un paio molt interessant, llàstima que amb la jugada que li he fet t´he segur que no podrem anar mai més junts a esmorzar. Com ho fèiem a l´únic bar del barri a que té cafè italià. Tu segur que sent tan sibarita anaves pel ristretto, jo hi anava pel cambrer. Tu el prenies a una taula, tot llegint el diari. Jo ho feia a la barra mirant com els teus llavis s´ apropaven a la tassa, notaven la cremor, bufaven tot tacant els titulars. D´ això em sonaves suposo, del bar.

Divendres, 15 Febrer 1995, 6.30 pm

No veu que el primer que ha de fer és allunyar-se d´aquest lucífer?

Doctor la lògica no només impera al seu cap. I em sembla que apunta tot el que escolta en al seu llibret però no m´escolta. Em vaig traslladar quan l´Europa em va deixar per casar-se amb ell. Em vaig escapar a la ciutat. Però aquest príncep de les tenebres m´ha trobat. Al cap de cinc anys i tres mesos del primer robatori es van traslladar a la capital. És va traslladà, per endur-se novament la meva amant…

Diumenge, 13 Gener 1995

No és que no sigui feliç en el meu matrimoni, és que simplement no recordo perquè em vaig casar, si és que algun cop he sabut o entès perquè ho he fet… Sóc infeliç. La meva felicitat depèn ara d´aquella dona. Aquella dona que vaig veure a fires del bracet d´aquest tal París. Sí, aquest que veia al bar del barri on prenia el primer cafè del matí. El que un dia s´havia de casar amb la meva esposa. Ara si volia li regalava la meva esposa Amèrica! Preferia la que era ara la seva amant, aquesta tal Àsia. Potser aquesta no seria tan primmirada. La meva esposa és tan escrupolosa! Diu que no li agraden els meus jocs sexuals. És tan greu preguntar-li quan li menjo l´obertura inferior on està l´ ungüent que li deixava l´altre? I només per això ja et titllen de pervertit. Anar el psicòleg! És ella la que ha de visitar-se per un psiquiatre, li falta un llum! Si us plau! No suporto quan Amèrica intenta arreglar el nostre matrimoni. No l´hauria d´haver deixat començar a estudiar psicologia…

Necessito una altre dona, una altre dona que em proporcioni el que necessito. Una nova petjada que buscar en l´olor de la seva pell… Espero que el meu olfacte tingui prou criteri per desemmascarar en la seva pudor, el seu perfum…És massa graciosa la becaria de la universitat d´antropologia… Àsia, crec que es diu.

Pobre home de sou universitari! Sembla que ho faci expressament… No sé quin gust hi trobo en fer mal a algú que tan sols conec, però que em sona… Potser la meva dona ha parlat tan d´ell que sembla que el conec des de petit. Dóna igual, és una dona. O més ben dit ja seran dues… Últimament anava a esmorzar al bar de la facultat d´antropologia, perquè tenen un bon caputxino, la vaig veure i em atraure… No eren els seus pits els que m´ excitaven sinó les boges ganes d´ aspirar la saliva de la seva boca, com si portés la poció per curar-me de la infelicitat.

Dimarts, 15 febrer 1995, 10pm

– M´ha fotut les banyes! El gran cabró! Tenies raó: molts calers i poc estil. Trobo tant a faltar els Burdeus que bevia amb tu…Sempre m´ha anat el rotllo intel·lectual, amor. Acariciem que ploro perquè se que m´he equivocat! Eres tu amb qui m´havia d´haver casat. Com ets antropòleg entens que t´hagi estat infidel i em recolzes en la desconsolació del meu matrimoni? Sé que la comprensió que t´ha proporcionat estudiar la naturalesa humana fa que em disculpis. M´ajudes a salvar el meu matrimoni? Es tira la teva becaria, oi? Segur que també bevies vins cars amb ella, veritat? Què li trobeu? Però si segur que són operades?

Bla, bla, blà… L´ Europa no ha canviat! Perfecte, l´últim que necessitava! la meva ex-promesa criticant a la meva ex-amant. Sempre havia pensat que Europa i Àfrica no es durien bé… Totes les dones sou unes meuques! A sobre haig d´ aguantar escoltar-vos un cop més. Un cop més sense que us pugui portar finalment al llit, com a recompensa. No em sap greu que descobreixi el mal que fa sentir-te traït per la persona a qui estimes. Almenys aquest àngel caigut que fa d´economista, s´ha venjat per mi. Sí! Encara li hauré de donar les gràcies! A sobre! M´ha tornat a fotre la dona!

Divendres, 24 febrer 1995, 5.25pm

Cambridge, es diu així doctor Tiresies?

Sí; i em pot dir pel nom.

No sé que faig estirat en aquest divà, el sofà de pell del meu despatx és més còmode. Estic aquí no per intentar salvar la meva relació amb l´Àsia, ni per ajuntar el matrimoni que he trencat. Estic aquí perquè vull imitar al bla,bla,bla que fan les dones. A més, aquest doctor, és força interessant. És el tercer dia que vinc. M´ assec i em deixa parlar. Em deixa parlar fins que passa la meva hora de quatre i mitja a quarts de sis.

Ja deia jo que la difusió en pel·lícula del Diari de Bridget Jones no anaba bé per aquestes dones! I a sobre aquesta protagonista antianoréxica! Haurien de prohibir aquest feminisme tan patètic! Els llibres d´ autoajuda només ajuden a purgar els bombons que devoren com bulímiques! Àsia és pitjor que l´Europa. I ja és dir… Europa s´està engreixant com un vaca amb tanta xocolata i Àsia té el pit caigut. Les antropòlogues també diuen més tonteries de les suportables. No tan estudiar el doctorat i sí ser una mica més oberta sexualment! És tan rar que vulgui saber un per un els detalls del que et feia al llit el teu últim amant? És per comparar-ho amb l´ opinió de la meva dona, a la que estic enganyant. Per contrarestar els orgasmes que no han tingut, que han fingit. Doctor, es tan greu?

– Ha tingut alguna relació homosexual?

Dilluns, 26 febrer 1995, 5.30pm

Perquè no intercanviem interessos. Un informe positiu perquè la meva dona no se´m tiri a la gepa en el judici a canvi d´accions borsàries. O diners si prefereix, però hi ha unes accions que segur que pujaran perquè…

No. És més complicat, vostè ha d´escoltar, per recordar, per guarir-se… Senyor Berlín, ha de parlar amb un altre pacient meu.

Perquè?

Perquè és l´home que busca en cadascuna de les seves dones.

Quants cigalons han caigut avui? Cal que hi hagi un testimoni pel qui haig de dir?Cal que truqui a l´escola de metges?

Algú ha de confesar-li el seu problema, el de vostés. Senyor París, entri. Faci-li la pregunta i sortim de dubtes. Veurà com l´esforç de l´ hipnosis no ha estat envà.

Tu anaves a l´esplai de la plaça del centre?

No em peguis, no t´he volgut fotre les dones, elles només han vingut a mi… L´Europa es va apropar a mi al bar del nostre ex-barri, l´Àfrica a la cafeteria que anava últimament. La d´antropologia. La freqüentava per casualitat.

Pots respondre? És important.

Sí, cap l´any 78, per?

Vostès dos han de recordar perquè la seva vida no avançarà fins que superin la vergonya d´allò que van fer. Escoltin de manera catàrtica el que els hi vaig dir. París vostè era un any més gran que Berlín. Aquell dia no van jugar a fet i amagar amb els altres. Es van amagar en el cau de l´esplai. Es van tocar. París va fer que Berlín el masturbés amb la boca. Berlín ho va fer, per por de ser exclòs del grup. I perquè en el fons li agradava. París a l´estiu següent marxava a l´amagatall amb les nenes que portaven el mocador al revés. Berlín estava traumatitzat, volia estar ell en el seu lloc.

Berlín té una obsessió, no es atzarosa, a posseir les seves dones. París té por a tenir més relacions, perquè pensa que Berlín els hi pisparà. La problemàtica és assumir el vague record present dels jocs sexuals i aprendre a entendre les dones. No serà la seva (la dels dos )misogínia simple homosexualitat?

Dimarts, abril 21 1995,12.20am

Jo no sóc marica, de veritat. Si mai pujo el teu pis a fer l´ última copa és perquè tinc por que demà vingui aquell que sempre es queda amb totes. Àsia tu no em pots entendrem així que almenys quedat amb mi, no te´n vagis com l´Àfrica, com l´Europa. Si no et vols casar marxaré a trobar-ne un altre. L´amor que sentim no està en els altres. Els altres només potencien els sentiments que tenim en cadascú. Trobaré a una altre que no m´ interrogui. A una dolça Helena que vocalitzi. Quan la tingui lluitaré contra tota Troia que ens vulgui separar. Ell ja no vindrà a robar-te. Ha reconegut davant el psicoanalista que és gay i que buscava en les meves dones l´ essència de mi que no podia posseir. El psicoanalista està pirat. Diu que tots som bisexuals. Això ho diu per autojustificar-se. Les dones, però si que són totes una mica lesbianes. Segur que són amants ell i el pervertit del Berlín. Ha hagut d´ emportar-se també al meu terapeuta! Vull acabar la conversa i demostrar com sóc de mascle. No suporto el vostre bla,bla,blà…

Nena casa ´t amb mi i no em preguntis.

Sobre Freud

Es pretén expossar la relació que Freud va tenir amb la cocaïna com a punt de trobada amb el psicoanalisis i la relació del bevedor amb l’ alcohol tal i com plantejà Freud en el 1912 quan feia referència a naquest llaç d’ unió com a protutip d’ un matrimoni perfecte. No exiteix, però, en l’ obra de Freuid, a paesar del paper preponderant de la droga en els seus inicis profesionals, cap assaig detallat sobre l’ alcoholisme o la drogadicció, menys els seus estudis quan era neuròleg. En l’ any 1884

Freud, en “El Malestar en la cultura”, treballa sobre la idea de la existència de “lenitius” que es necessitarien per suportar el sofriments, les decepcions, la duresa de les condicions de viure, i es veu als narcòtics com a mecanisme per a treure les penes, per refugiar-se en un món optatiu que oferia millors condicions per a la sensibilitat.

Moltes coses es diuen de les begudes alcohòliques, del vi i de la cervesa, de les begudes “espirituoses”. Doncs estan associades a festivitats o a celebracions, religioses i laiques i de treball…. En quant al bevedor social hi ha dos modes a diferenciar el “Beure per pujar els ànims”, per animar l’ esperit, i una altre el fracàs del mateix en l’ excés del bevedor, en la borratxera o en l’ alcoholisme pròpiament dit.

“El vi transporta, entabana” , es diu i en aquesta línia permetria refugiar-se en un món optatiu, alleuge dels pesars que la cultura imposa als homes. Beure “per oblidar” , es una frase tòpica d’ on es dedueix que els sofriments provoquen l’ emergència de una angustia que no pot ser processada sinó només ofegada pels efectes de l’ alcohol, un terror o un penar pels quals no hi ha paraules si no és amb l’ ajuda d’ un líquid que facilitaria trobar-les. Perquè el vi facilita la paraula com veiem en El Banquet de Plató on gràcies el vi el diàleg entre els comensals i el filosofar augmenta amb la ingestió del vi. Hi havia dues regles a l’ antiga Grècia: l’ una que no es podia beure sense companyia i l’ altre, que no es podia beure el vi en estat pur, s’ havia de rebaixar. Es creu amb certa raó, si bé no quan es beu massa ni la desconnexió posterior al beure, la depressió i la ressaca, que el vi casa amb l’ànima. Aquesta especial relació que s’ estableix amb el vas o l’ ampolla, o amb la beguda en sí, les evoca Freud respecte el “matrimoni perfecte” del bevedor amb la beguda o amb la botella. “Matrimoni perfecte” seria el cas del bevedor que fidel en l’ amor, prescindeix de tot altre vincle i utilitza els llaços que estableix amb la beguda alcohòlica procurant tenir forces per apropar-se als altres o amb l’ expectativa de tenir èxit en una empresa que considera difícil. El líquid embriagador facilitaria apropiacions en quant els sentiments apareixen qüestionats per una intensa angoixa, per un terror per el qual no hi ha paraules, o quant una intensa depressió enfrenta a una sensació de buit, i la ingesta es presenta com l’ únic mitjà possible per arribar a “ser”un vencedor.

Freud va mantenir- segons Francisco Depetris- el que es podia anomenar un affaire- teòric i experimental- amb la cocaïna a mitjans dels anys 1880, una dècada abans del descobriment de l’ insconscient. En elos anys 1880 la cocaïna era bastant coneguda a Europa encara que era ja molt coneguda en els Estats Units, on només no estaba prohibida encara sinó que havia aconseguit, inclòs, un cert prestigi en tant els ambients mèdics com fossin d’ ells. Havia begudes que la contenien, com alguns vins de consum popular i inclòs la ja existent Coca Cola, que va tenir cocaïna fins el 1903.

En els anys 1880, l’ ús de la coca era, en tots els sentits de ka paraula, inocent. La cocaïna va capturar ll’ interés d’ unjove metge vineès com Freud, qui va començar a informar-se i a escriure treballs científics sobre aquesta substància que, en l’ altre costat de l’ Atlàntic, ja tenia fama de fortificar el sistema nerviós, d’ ajudar a la digestió, de permetre sobreportar la fatiga, de fer de calmant pels dolors… Freud comença a experimentar amb la cocaIna l’ abril del 1884 i, en primer lloc, experimenta sobre ell mateix: la utilitza quan es sent deprimit, o quan té dolors d’ estòmag, però també quan té algún compromís social en el que té que fer un bon paper. La arribà a aconsellar per la neurastenia, la hipocondria i la mateixa histèria. Dons junt a la hipnosis i al mètode catàrtic, la cocaïna portaria al descubriment de l’ insconscient i a la invenció de la tècnica analítica. Però d’ aquest consell de consumir cocaïna es va retractar.

Operativament, podem pensar- dins el marc més ampli de procesos tòxics- a l’adicció com una relació, articulada entre una persona i un objecte (real o no) on es va a generar un cúmul de tensió en aquesta, que només s’ alivia amb l’ obbtenció de l’ objecte (encara en quant fos fantasejat). En aquesta relació, es desplega dins d’ un contexr cultural i familiar i produeix una progressiva pérdida de graus de llibertat.

Des del lloc de la cultura, ens trobem amb una estructuració- en la posmodernidad o com es vulgui dir- que genera dos situacions que la caracteritzen: en primker terme, es produeix una continuada i creixent creació de necesitats, justament referides a l’ obtenció d’ objectes. S’ anomena a aquesta situació síndrome de la ingesta, perquè insisteix en la incorporació, en detreniment del metabolisme i la transformació.

Per a aquesta ingesta, cada vegada més, es propicia amb la relació a una satisfacció ràpida de la necessitat, a fi d’ evitar el procés de pensament que desenllaça en l’ elecció i per aconseguir una replicació rítmica del “desig”.

En aquesta cultura de la ingesta i la simultaneitat, desapatreix el temps perquè no existeixi l’ espera i l’ angoixa. Però també es perd la funció profundament formadoora del temps i el seu transcorrer en el contingut de l’ espera.

En els nosttres dies les toxicomanies consisteixen en la categoria moderna que colectivitza a tots aquells individus que estan sormesos a obtindre una satisfacció a partir d’ una relació amb una substància de la seva elecció. Els toxicòmens presuposen un ésser a partir del producte que consumeixen. Des del discurs del poder se’ls nombra d’ aqueta manera i amb aquest nom responen, i després se’ls aisla per tractar-los en centres especials. Per al psicoanàlisis no es pot tractar d’ un problema moral al que caldria respondre sí o no. Els psicòlegs no atenen a toxicòmens o a alcohòlics, s’ enfrenten amb la particular relació d’ un subjecte amb una substància de la que s’ inyenta extraure satisfacció. La relació d’ un subjecte amb una substància pot respondre a diferents problemes, els que podran- retroactivament- deduir-se de l’ estructura clínica en particular.

Política de cookies

Utilizamos cookies propias y de terceros, para realizar el análisis de la navegación de los usuarios. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su uso. Puedes cambiar la configuración u obtener más información aquí.

ACEPTAR
Aviso de cookies