El vi més car és el millor?

“Un vi de més de cent euros ha de ser bo” sembla una afirmació lògica. El que no es pot mesurar si el plaer que et dona es multiplica per déu, en comparació a un que no arriba a la desena d’euros. És difícil quantificar el plaer. El que té preu és l’exclusivitat, l’elaboració i el que cada un vulgui pagar. Molts cops la gent es pregunta quines notes pot tenir un vi de cinc-cents euros. I després es senten decepcionats perquè no deixa de ser un vi. Un vi especial, un vi únic, poques ampolles i molts llavis capaços de pagar-les. Ja no venem un suc de fruita fermentat; les cures de la vinya poc conten; estem pagant art. Elevem el vi a l’alçada de l’obra d’art, el valor de la qual és el de la subhasta.
Per les festes de Nadal sembla que el vi més bo, el que obrim amb els nostres éssers estimats, ha de ser el més car de l’any. Regalem vins de gran preu que ni hem tastat, però que ens fa il•lusió comprar. Aquests vins que llueixen les taules en festes, no són ni molt menys els que consumim durant la resta de l’any. El que portem els a casa dels amics o els que obrim amb la família. Tot és equiparable el que ens gastem per a menjar. O no. Cada vegada hi ha més amants del vi que prefereixen obrir grans ampolles per a celebrar grans moments a casa, acompanyats de plats casolans. Sembla que anar a restaurants, que en aquestes dades també estan a l’alça, per a consumir les grans marques de vins sigui més difícil que mai. Entre els controls i la multiplicació del preu del vi al restaurant semblen els causants. Malgrat tot, comencen a haver-hi iniciatives a locals catalans on es paga el fet del servei del vi i les copes amb una tarifa fixa perquè els comensals s’atreveixin a obrir els seus vins predilectes. També hi ha la possibilitat d’obrir ampolles cares en companyia, dividint el cost i així poder dir que un dia hem tastar aquell vi tant mític. Tot depèn del valor que li donem a la gastronomia, a les nostres sensacions i el grau de la nostra curiositat (o caprici). Sembla però que vivim en una societat hedonista que adora aquest moments sublims on el nostre paladar pot arribar a l’èxtasi. Els vins més cars costen encara més pagar-los al restaurant, però, hem de tenir en compte que en el valor afegit hi ha l’afinament de l’anyada, el servei, la temperatura, l’explicació, el local i el moment. Si hom no és un gran coneixedor del vi i en vol tastar un d’important cal una guia i unes regles i seria millor que es fiés del sumiller del restaurant. Hi ha gent que prefereix dinar cada dia de menú a fora de casa. Hi ha d’altres que es reserven una nit al mes per a tastar una cuina diferent. Amb el vi, de forma paral•lela succeeix el mateix. El que es tracte es de ser feliços pagant el cost, i no sentir que ens aixecat la camisa.
Es pot quantificar el preu del vi amb el seu cost físic: l’ampolla, el suro, la matèria prima, els costos de distribució, publicitat, etc. Però el que fa que cada vi sigui diferent, que hi hagin parcel•les que donin raïms únics, que enòlegs que sàpiguen definir en el vi el tarannà d’una empresa, anyades que expressen la història líquida d’una regió, tot això és difícil d’analitzar. El que sí que pot decidir el consumidor és quan val el plaer que li pot oferir el vi i intentar trobar vins que s’adeqüin a la seva butxaca.

Meritxell Falgueras

Speak Your Mind

*

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Política de cookies

Utilizamos cookies propias y de terceros, para realizar el análisis de la navegación de los usuarios. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su uso. Puedes cambiar la configuración u obtener más información aquí.

ACEPTAR
Aviso de cookies