Presume de Vinos en 7 días (Salsa Books)/ Presumeix de vins en 7 dies (Columna) es mi libro. Aún no he plantado un árbol (¿una cepa cuenta?) y este libro es hijo de las clases recibidas, de las preguntas de mis alumnos, de mi experiencia en programas de radio y televisión, fruto de un sueño que por fin se ha hecho realidad. Estoy muy emocionada porque ha sido mi obsesión desde hace muchos años y por fin os puedo presentar mi cosecha en este formato. Espero que os guste, he querido comunicar el vino de una manera divertida, amena y atractiva. Yo he puesto los genes del conocimiento que me ha transmitido mi padre, con mi estilo juvenil y mi pasión por la letras. Estoy nerviosa por saber vuestras notas de cata, porque no os quiero decepcionar y porque he puesto todo mi corazón. A partir de hoy, 7 de octubre, estará en las librerías. Muchas gracias a todos los que habéis confiado en mi y que gracias a vuestra energía me habéis contagiado del entusiasmo necesario para poder plasmar mi visión del mundo del vino en un libro. ¡Mi libro! Aún no me lo creo, no paro de tocarlo para sentir que ya está aquí pero hasta que vosotros no lo leáis no será real.
Reserva Verda de Ramon Grau

Encara no l’he llegit, però us la recomano perquè:
a) és una novel·la de ficció ubicada al Penedès històric
b) Hem de fer pinya els que escrivim del món del vi (Felicitats, Ramon Grau!)
c) les crítiques estan sent molt bones
Així que aquí us deixo amb el primer llibre de l’autor publicat per Mina Editorial. Salut!
Presentació del llibre Cuina Marinera
El conseller d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, va presidir l’acte durant el qual es va retre homenatge al comunicador Jordi Estadella
Barcelona, 31 de maig de 2010.- Quim Marqués, xef i propietari del restaurant Suquet de l’Almirall de Barcelona, va presentar divendres al migdia Cuina marinera. Les millors receptes de peix d’ara i de sempre, publicat per Columna Edicions.
El llibre, escrit a quatre mans amb el seu company de fogons, Manel Marqués, és fruit de dos anys de treball de camp entre pescadors, cuiners de barca i gent del mar i recull un centenar de plats mariners tradicionals acomnpanyats d’una versió actualitzada.
El conseller d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, el xef del restaurant Drolma de l’hotel Majestic de Barcelona, Fermí Puig, i la directora editorial de Columna, Ester Pujol, van presidir la presentació de l’obra.
Fermí Puig, autor de l’epíleg, va subratllar la “vessant pedagògica extraordinària” del llibre. “No té vocació d’inventari, sinó de recopilació de bona part de les receptes de costa catalanes, que els autors han rescatat i traduït al moment actual”, va manifestar.
L’acte també va servir per retre homenatge al gastrònom Jordi Estadella, recentment desaparegut. En aquest sentit, Joaquim Llena va rememorar el seu primer dinar amb el comunicador, precisament al Suquet de l’Almirall. “Tots teníem al Jordi al cor per la seva manera de ser, tolerant i respectuós amb els altres”, va afegir.
A continuació, i juntament amb el cuiner Quim Marqués, van descobrir una placa d’homenatge que restarà per sempre al restaurant en memòria del presentador.
FESTA A LA CUINA
ROSA DELS VENTS
La cuina no és exclusiva del adults, ni dels que no ho som tant. Receptes per un dia de pluja, per un dia que necessites que sigui més especial, per un disabte al vespre de pizza i cinema, plats freds per quan tornem de la platja… però sobretot per jugar aprenent. La veritat és que fins i tot jo, negada perquè de petita no entrava a la cuina, m’atreviré a provar-ne alguna amb els meus cosins. Doncs mai és tard per posar-se si tens una mestre com la Marta. La Marta Carnicero és dinàmica, pragmàtica i amb una energia que pot més que qualsevol termomix. S’apassiona amb la vida, amb la cuina i és una marassa; per això aquest llibre és tan autèntic: perquè és verdader. Totes les receptes han estat tastades i fetes per les protagonistes de la portada. Per cert, les nenes encara que semblin models infantils són les seves filles! Està explicat d’una manera molt amena, sense tecnicismes i amb informació útil. Així que em veig en cor de seguir les receptes per fer amb nens encara que les acabi fent jo sola. Per fi em podré fer les meves llaminadures! Imaginació a la cuina i sense fogons: biquini de plàtan amb xocolata blanca, piruletes de gelat amb xocolata, les amanides més fresques. Faré els millors berenars amb els entrepans de luxe, sobretot el de l’Abril (panet amb hamburguesa, tomàquet, guacamole i patates fregides), els batuts més originals i cookies per regalar a la veïna… A veure si ho aconsegueixo!!! Us mantindré informats!
A tres metros sobre el cielo
Federico Moccia
Planeta Internacional
No quería leérmelo, pero olvidé mi otro libro en la mesilla. A veces, me gusta olvidarme mis buenos libros para comprarme los que nunca me leería si no fuera por desesperación. Un par de vuelos sin un libro era grave. Así que allí me estaba esperando, en el aeropuerto. Me gustaba el título “Ho voglia di te”, pero antes tendría que leerme la primera parte. Leer algo sobre amor y Roma no podía ser tan malo. Y no lo fue, en absoluto. No analicé como estaba escrito ni para que franja de edad era. Sólo lo leí y recordé lo que sentí con quince años. Las locuras, los complejos, las cosas que odiaba, las que admiraba. Mis “nunca” haré y mis “siempre” te querré. Mis fantasías, mis errores, mi ingenua valentía… Las trolas a los seguretas de Jimiz diciendo que no tenía el carnet porque era federada y lo tenía el entrenador de voleibol. Mis dilemas sobre que camiseta ponerme con el eterno Levi’s 501. Los San Francisco en Área Beethoven. Las vueltas que daba la pista cuando llegaban las lentas. La primera rosa de Sant Jordi que no fuera de mi abuela.Las canciones que significaban cosas. La agenda con la lista de rollos. Esas tardes pegadas a una boca que olía a chicle boomer. El diario de nuestras 100 primeras citas. Pasarte una tarde sólo besándote y pasar meses sin que pasara nada más.
Llevar un no-me-olvides. El olor a tabaco en los lavabos del cole. Sentarme en el Martin’s todo una tarde solo consumiendo un café. Los domingos en la biblioteca haciendo mil descansos. No hagas el indio, haz el cherokee. Las cartas de amor que nunca envié. Estar obsesionada por el capitán de fútbol. La primera cerveza en el Pipper’s. Cuando el frankfurt Pedralbes era el mejor manjar. El bolso a petar para no pagar un segundo tiquet de guardarropía. Querer ser mayor para no tener hora de llegada. Organizar fiestas cuando los padres estaban fuera. Desear que fuera viernes. Pasar la semana con 700 pesetas. Cuando los secretos se podían contar. Las broncas de tus padres cuando llegaba la factura del teléfono.Cuando la mayor preocupación era un examen. Cuando no interesaba que había más allá de los dieciocho. Cuando no sabía si quería ser Kelly o Brenda, pero él era siempre Dylan. Cuando los cuellos olían a Maximo Dutti y yo llevaba Sun Flowers. Me leeré la segunda parte para recordar el post- gusto de esos aromas varietales,airear la memoria y quitarle madera…
LA FIESTA HA TERMINADO
Daniel Vázquez Sallés
RBA
Una cama desecha pero no por la pasión, sino por la indiferencia. Es triste cuando la fiesta entre una pareja acaba así, pero tan bien es real. Una dosis de realidad que aunque te lleva a preguntarte sobre el maridaje del amor con la vida real se puede reconocer las notas aromáticas de los personajes. Ruth y Mo, una pareja de contrastes que se encuentran en el mismo plato sin tener demasiada afinidad. Una cama que han deshecho con las mentiras de su matrimonio y que ahora deben dormir en ella, aunque sea sin compartirla. Se hacen la cama con una vida cómoda, con los hijos, las convenciones, el qué dirán y el trabajo. Se deshace con los amantes, las confesiones, las escapadas, Grecia, el silencio y las palabras. Esta combinación de emociones, bañado de erotismo y con post-gusto amargo es como un vino tánico envuelto de sensualidad.
MARIDATGES amb les NOVETATS DEL SANT JORDI
- Els homes que no estimàven les dones, La dona que somniava un llumí i un bidó de gasolina… (Editorial Columna)Tota la trilogia de Stieg Larsson amb un oloroso: perquè les novel•les políciaques necessiten un vi igualment intrigant.
- Media Docena de robos y un par de mentiras. Editorial Alfaguara. Mercedes Abad amb un bon Priorat tànic.
- La fiesta a terminado (Editorial RBA) de Daniel Vázquez Sallés amb un vi blanc amb molta fusta…
AL VOSTRE GUST
TANA COLLADOS I ÀGATA OLIVELLA
Edicions Cossetània
184 pàgines amb més de 100 il·lustracions.
15.90 euros
No amagaré que sóc amiga de la Tana. Però no crec que això tingui a veure en afirmar que el treball que ha fet i que surt els dissabtes a la tarda a tv3. Una mirada transversal sobre l’alimentació, els productes, la gent que els fa, el paisatge, la tradició i la modernitat. Amb cuiners de renom (Adrià, Berasategui, Roca) i els professionals que s’amaguen darrera les ampolles, que ens porten els musclos o que veremen la terra. Al Vostre Gust forma part d’una llarga i excel·lent carrera de la Tana en el món de la gastronomia, des dels seus escrits al Descobrir Cuina fins els seus De Vacances als grans 30 minuts que ha realitzat (que mai se’ns havien fet tant curts!). Podeu trobar a la reina de la gastronomia catalana blogguejant als “7 caníbales” (http://www.7canibales.com/). I , per fi, tenim aquesta collita en el llibre juntament amb l’Agata Olivella que surt amb el mateix títol del programa! Un llibre perquè aquest Sant Jordi tingui més sabor i olor que mai! La presentació es farà el 7 d’abril al migdia a l’aula gastronòmica del Mercat de la Boqueria amb una altra gran espasa de la nostra gastronomia, la Carme Ruscalleda.
El gust és nostre, Tana.
MEDIA DOCENA DE ROBOS Y UN PAR DE MENTIRAS
MERCEDES ABAD, EDITORIAL ALFAGUARA
Sí, el arte es una imitación del arte. En pintura todo es más lícito, mirad cómo Picasso o Dalí bromean sobre la autoría y hacen versiones de los clásicos. El nuevo libro de cuentos de Mercedes Abad es una meditación sobre la autoría y el plagio. Una escritora que descubrí por las páginas eróticas y gastronómicas de Ligeros Libertinajes sabáticos. Después la conocí en la sección “Dones desesperades” con Oriol Soler en COM ràdio y, junto a Mónica López (periodista tecnológica) seguimos haciendo el programa pero subido de tono y sólo con las tres amigas como oyentes.
El vecino de abajo es la novela que yo hubiera escrito a lo Pierre Menard (el autor del Quijote según Barthes) y al leerlo siempre sueño en que lo he escrito yo. Aunque lo que más me apasiona como lectora y lo que como “escritora” más envidio es la capacidad de sintetizar un mundo en el formato cuento. La Abad, ya lo conseguía en Amigos y fantasmas, pero en esta última cosecha el pacto con el lector es más gamberro porque es su cómplice: sabe que no son suyos. ¿Quién no tiene una tía Angelina que puede amargar el más paradisíaco marco?, ¿quién no ha visto nunca la tienda vacía con los dos dependientes que nunca ríen? Con sus apropiaciones indebidas tenemos el doble espejo deformado de la realidad. Primero la historia de cómo y de quién es el relato que se va a contar y después el cuento en sí. Un festival de motivos, sentimientos y realidades posibles que se entrelazan y se contrastan con ese dominio del lenguaje, de las emociones y del provocar de la galardonada en 1986 con el Premio de La Sonrisa Vertical. El próximo paso es, apuntarse a uno de sus cursos en la ciudad condal sobre literatura erótica. Mercedes, tus letras son como un Priorato, con el volumen del alcohol, con la astringencia sabia de un tanino maduro y con un post-gusto largo que te obliga a pensar, a recordar, y cómo no, a repetir.
LAS MUJERES QUE NO AMABAN A LOS HOMBRES
Ya lo sé, el título de Stieg Larsson es al revés, son Los hombres que no amaban las mujeres. Este libro que me ha acompañado estas últimas noches de invierno y reconozco que voy a seguir con la segunda parte, porque aunque no me lo puedo llevar en el bolso, me gusta tener un tocho cerca de la cama que me ayude a dormir. Lo compré por el título, porque me pareció una obra maestra en cuanto a llamar la atención. Sí, soy una fetiche de los títulos. David Lodge en The Art of fiction, habla de las técnicas para escoger un buen título que resuma y sorprenda al lector. Aún recuerdo el Vivir para contarla de García Márquez, como ese título me inspiró más que su lectura. O la película Cosas que le diría con sólo mirarla, un nombre excepcional para una película que me ha empujado a los brazos de Morfeo más de una vez. Si el otro día hablábamos del nombre del vino, hoy me gustaría compartir con vosotros, como quien divide una botella de vino, porque me intriga tanto el nombre del best-seller del autor danés. No sé, tal vez, a mi pesar, conozco a muchos hombres que no aman a las mujeres; y por esa estúpida imitación a lo malo de masculinidad que tenemos algunas mujeres que trabajamos con hombres, me he vuelto, sin querer, en una de esas mujeres que “odian” a los hombres: a ninguno en concreto, pero sí, a veces, en general.
UN DIA. MIRALL TRENCAT
“Hi ha gent que amb un record en té per a tota la vida” aquesta frase em commou cada vegada que llegeixo Mirall Trencat, el meu llibre preferit. Al teatre Borràs estan fent l’obra fins el 19 d’octubre. Hi han molts nus. Per a mi és una manera d’explicar els personatges despullats. A l’obra ells diuen en el que la novel·la traspua. I em va encantar. Veure la cara de l’Eloi quan sap que el seu fill Ramon ha estat amb la seva filla. Quan l’Armanda mira a la nova minyona, la que tocarà el cos que ella ja no té. Quan la Sofia li retreu a l’Armanda la relació amb el seu marit. Quan la Teresa admet al notari Rovira que és a l’únic home que ha estimat. Quan Sofia li retreu a Jesús Masdeu que és el seu germà. Quan Salvador admet mort que només ha estimat a Bàrbara. Quan Bàrbara, l’Ofèlia vienesa, ens explica que s’ha suïcidat per la música.
Molts moments màgics. Les minyones banyant-se despullades al jardí observades pel senyoret Eladi. El petit Jaume, com ens l’imaginàvem: prim, malalt, desvalgut. El moment més sublim: Bàrbara i Salvador nuus ballant al so de la mort, fent l’amor envoltats de violetes. Al final, la rata, un personatge més,com la casa, com el jardí, que ens retrata com aquella abundància sorollosa arriba al silenci dels fantasmes. Lady Godiva i Teresa Goday, els paral·lelismes no només fonètics que les acosten a la petita Maria morta en el llorer.
El Jardí. La Teresa quan es fa gran prenent dolços:“entri,senyor Jaume, entri i prengui una miqueta de vi”. La grandesa de l’elegància que mai ha tingut pedigrí. La casa. El passat. Les roses mig obertes de la passió. Les roses de color carn com a punys. La possessió de tocar les coses. Les joies que simbolitzen el món. El foc. La novel·la de la solitud, del pas del temps, del desamor. Me la tornaria a empassar prenent un muscat del Penedès. Perquè és un vi que més que beure es recorda per la seva olor.






