wines and the city

Daniel Vázquez Sallés

RBA

Una cama desecha pero no por la pasión, sino por la indiferencia. Es triste cuando la fiesta entre una pareja acaba así, pero tan bien es real. Una dosis de realidad que aunque te lleva a preguntarte sobre el maridaje del amor con la vida real se puede reconocer las notas aromáticas de los personajes. Ruth y Mo, una pareja de contrastes que se encuentran en el mismo plato sin tener demasiada afinidad. Una cama que han deshecho con las mentiras de su matrimonio y que ahora deben dormir en ella, aunque sea sin compartirla. Se hacen la cama con una vida cómoda, con los hijos, las convenciones, el qué dirán y el trabajo. Se deshace con los amantes, las confesiones, las escapadas, Grecia, el silencio y las palabras.  Esta combinación de emociones, bañado de erotismo y con post-gusto amargo es como un vino tánico envuelto de sensualidad.

- Els homes que no estimàven les dones, La dona que somniava un llumí i un bidó de gasolina… (Editorial Columna)Tota la trilogia de Stieg Larsson amb un oloroso: perquè les novel•les políciaques necessiten un vi igualment intrigant.
- Media Docena de robos y un par de mentiras. Editorial Alfaguara. Mercedes Abad amb un bon Priorat tànic.
- La fiesta a terminado (Editorial RBA) de Daniel Vázquez Sallés amb un vi blanc amb molta fusta…

TANA COLLADOS I ÀGATA OLIVELLA

Edicions Cossetània

184 pàgines amb més de 100 il·lustracions.

15.90 euros

No amagaré que sóc amiga de la Tana. Però no crec que això tingui a veure en afirmar que el treball que ha fet i que surt els dissabtes a la tarda a tv3. Una mirada transversal sobre l’alimentació, els productes, la gent que els fa, el paisatge, la tradició i la modernitat. Amb cuiners de renom (Adrià, Berasategui, Roca) i els professionals que s’amaguen darrera les ampolles, que ens porten els musclos o que veremen la terra. Al Vostre Gust forma part d’una llarga i excel·lent carrera de la Tana en el món de la gastronomia, des dels seus escrits al Descobrir Cuina fins els seus De Vacances als grans 30 minuts  que ha realitzat (que mai se’ns havien fet tant curts!). Podeu trobar a la reina de la gastronomia catalana blogguejant als “7 caníbales” (http://www.7canibales.com/). I , per fi, tenim aquesta collita en el llibre juntament amb l’Agata Olivella que surt amb el mateix títol del programa! Un llibre perquè aquest Sant Jordi tingui més sabor i olor que mai! La presentació es farà el 7 d’abril al migdia a l’aula gastronòmica del Mercat de la Boqueria amb una altra gran espasa de la nostra gastronomia, la Carme Ruscalleda.

El gust és nostre, Tana.

MERCEDES ABAD, EDITORIAL ALFAGUARA

 Sí, el arte es una imitación del arte. En pintura todo es más lícito, mirad cómo Picasso o Dalí bromean sobre la autoría y hacen versiones de los clásicos. El nuevo libro de cuentos de Mercedes Abad es una meditación sobre la autoría y el plagio. Una escritora que descubrí por las páginas eróticas y gastronómicas de Ligeros Libertinajes sabáticos. Después la conocí en la sección  “Dones desesperades” con Oriol Soler en COM ràdio y, junto a Mónica López (periodista tecnológica) seguimos haciendo el programa pero subido de tono y sólo con las tres amigas como oyentes. 

El vecino de abajo es la novela que yo hubiera escrito a lo Pierre Menard (el autor del Quijote según Barthes) y al leerlo siempre sueño en que lo he escrito yo. Aunque lo que más me apasiona como lectora y lo que como “escritora” más envidio es la capacidad de sintetizar un mundo en el formato cuento. La Abad, ya lo conseguía en Amigos y fantasmas, pero en esta última cosecha el pacto con el lector es más gamberro porque es su cómplice: sabe que no son suyos. ¿Quién no tiene una tía Angelina que puede amargar el más paradisíaco marco?, ¿quién no ha visto nunca la tienda vacía con los dos dependientes que nunca ríen? Con sus apropiaciones indebidas tenemos el doble espejo deformado de la realidad. Primero la historia de cómo y de quién es el relato que se va a contar y después el cuento en sí. Un  festival de motivos, sentimientos y realidades posibles que se entrelazan y se contrastan con ese dominio del lenguaje, de las emociones y del provocar de la galardonada en 1986 con el Premio de La Sonrisa Vertical. El próximo paso es, apuntarse a uno de sus cursos en la ciudad condal sobre literatura erótica. Mercedes, tus letras son como un Priorato, con el volumen del alcohol, con la astringencia sabia de un tanino maduro y con un post-gusto largo que te obliga a pensar, a recordar, y cómo no, a repetir.

Ya lo sé, el título de Stieg Larsson es al revés, son Los hombres que no amaban las mujeres. Este libro que me ha acompañado estas últimas noches de invierno y reconozco que voy a seguir con la segunda parte, porque aunque no me lo puedo llevar en el bolso, me gusta tener un tocho cerca de la cama que me ayude a dormir. Lo compré por el título, porque me pareció una obra maestra en cuanto a llamar la atención. Sí, soy una fetiche de los títulos. David Lodge en The Art of fiction, habla de las técnicas para escoger un buen título que resuma y sorprenda al lector. Aún recuerdo el Vivir para contarla de García Márquez, como ese título me inspiró más que su lectura. O la película Cosas que le diría con sólo mirarla, un nombre excepcional para una película que me ha empujado a los brazos de Morfeo más de una vez. Si el otro día hablábamos del nombre del vino, hoy me gustaría compartir con vosotros, como quien divide una botella de vino, porque me intriga tanto el nombre del best-seller del autor danés. No sé, tal vez, a mi pesar, conozco a muchos hombres que no aman a las mujeres; y por esa estúpida imitación a lo malo de masculinidad que tenemos algunas mujeres que trabajamos con hombres, me he vuelto, sin querer, en una de esas mujeres que “odian” a los hombres: a ninguno en concreto, pero sí, a veces, en general.

“Hi ha gent que amb un record en té per a tota la vida” aquesta frase em commou cada vegada que llegeixo Mirall Trencat, el meu llibre preferit. Al teatre Borràs estan fent l’obra fins el 19 d’octubre. Hi han molts nus. Per a mi és una manera d’explicar els personatges despullats. A l’obra ells diuen en el que la novel·la traspua. I em va encantar. Veure la cara de l’Eloi quan sap que el seu fill Ramon ha estat amb la seva filla. Quan l’Armanda mira a la nova minyona, la que tocarà el cos que ella ja no té. Quan la Sofia li retreu a l’Armanda la relació amb el seu marit. Quan la Teresa admet al notari Rovira que és a l’únic home que ha estimat. Quan Sofia li retreu a Jesús Masdeu que és el seu germà. Quan Salvador admet mort que només ha estimat a Bàrbara. Quan Bàrbara, l’Ofèlia vienesa, ens explica que s’ha suïcidat per la música.

Molts moments màgics. Les minyones banyant-se despullades al jardí observades pel senyoret Eladi. El petit Jaume, com ens l’imaginàvem: prim, malalt, desvalgut. El moment més sublim: Bàrbara i Salvador nuus ballant al so de la mort, fent l’amor envoltats de violetes. Al final, la rata, un personatge més,com la casa, com el jardí, que ens retrata com aquella abundància sorollosa arriba al silenci dels fantasmes. Lady Godiva i Teresa Goday, els paral·lelismes no només fonètics que les acosten a la petita Maria morta en el llorer.

El Jardí. La Teresa quan es fa gran prenent dolços:“entri,senyor Jaume, entri i prengui una miqueta de vi”. La grandesa de l’elegància que mai ha tingut pedigrí. La casa. El passat. Les roses mig obertes de la passió. Les roses de color carn com a punys. La possessió de tocar les coses. Les joies que simbolitzen el món. El foc. La novel·la de la solitud, del pas del temps, del desamor. Me la tornaria a empassar prenent un muscat del Penedès. Perquè és un vi que més que beure es recorda per la seva olor.

En indoeuropeu la paraula que s’utilitzava “ivresse” per denominar a l’home begut. Etimològicament volia dir “mediador”. El most fermentat s’entenia com el causant de la comunicació entre els homes i el més enllà. El vi es musa d’artistes. Ha inspirat a filòsofs, pintors i literats. Aquesta tradició s’aplega en “in vino veritas” de Kierkegaard, on el vi ajuda a expressar els sentiments. Baudelaire a Les fleurs du mal deia “que l’ànima del vi cantava en les botelles” . El vi està representat en les paraules de cada etiqueta, i també en les paraules a cau d’orella dels que el comparteixen. Serrat canta a les “paraules d’amor, senzilles i tendres”. Les paraules del vi són aromàtiques i saboroses, si van acompanyades de petons amb post-gust a vi. La tradició diu que Afrodita va ser amant de Dionís. Pot ser això, explicaria perquè el vi facilita la comunicació amorosa, tot compartint una copa i mirant-se als ulls. Plató en el Banquet ja ho diu “sense vi no hi ha amor”. Aquesta tradició arriba fins a Giacomo Casanova que ens parla en Histoire de ma vie dels vins amb que maridava les seves conquestes. En el Càntic dels Càntics la vinya és símbol del diàleg entre l’home i la dona coma arquetip entre Déu i el més enllà. Llibres cabdals en la història de les religions com la Bíblia i el Corà han dedicat paraules al most fermentat i en conseqüència l’han interpretat. En llatí trobem “vis” (força vital) on el vi dona la força per viure. En canvi de l’islam prové el mot “alcohol” (tenebres) i hi ha una conseqüent prohibició del vi en els textos sagrats.

La literatura i el vi han caminat de la mà al pas dels segles. Des de l’epopeia de Gilgamesh, fins la última novel•la d’en Noah Gordon. Ha estat sempre present com si d’una pintura realista es tractés en la picaresca espanyola. En la Enciclopedie francesa i. Nietzshe fa que la seva heroïna Zaratrusta no begui mai aigua i sempre vi
En el periodisme figures com Ernest Hemingway descrivien els vins que trobaven arreu. A casa nostra, les figures de Josep Pla, Nestor Luján i Manuel Vázquez Montalbán han testimoniat la riquesa figurativa dels nostres vins.
Les dites populars contenen mil consells sobre el vi “bon vi fa bona sang”
El vi és literatura per això trobem tantes metàfores en les seves notes de tast. No és d’estranyar que hagi estat el leit-motive de poetes. El fil conductor de l’obra persa d’Omar Khayyamm n’és un exemple: les roses, el vi i l’amor. El vi en el mes de sant Jordi pot acompanyar un llibre i una rosa. I si la rosa no fa olor sempre se l’ha pot acompanyar d’un vi blanc de gewürsztraminer!
Meritxell Falgueras

Nombre falso
Ricardo Piglia
Anagrama 12E
189 páginas

MERITXELL FALGUERAS

“Sólo se pierde lo que realmente no se ha tenido” La cita de Roberto Arlt abre este libro de relatos. Los cuentos de Ricardo Emilio Piglia Renzi (1941) son algo más que prosa y mucho más que reflexión. Sus constantes literarias son el género policial, el escritor como impostor, el plagio como admiración ciega y la literatura como utopía. Sus admirados y comentados Borges, Arlt, Cortázar y Manuel Puig quedan integrados en su visión kafkiana. El ganador del Premio Planeta (1997) por Plata quemada lleva la utopía del orden vivida como una pesadilla de Las Metamorfosis haciendo que su escritura del pasado se encuentre trasladada de la realidad. Lo que más impacta de este gran ensayista son las estrechas fronteras que imponen en su escritura entre lo real y lo imaginario. Teniendo en cuenta que lo real una vez puesto en la ficción, nunca es la misma, pero intenta ser espejo fiel de la realidad; el autor latinoamericano cree que lo fantástico por estar en el mundo de nuestra imaginación pertenece también a la realidad. A veces, parece que este tipo de literatura se ría del mundo, de ella misma y de los lectores. Es capaz de ironizar con su momento histórico: en Respiración artificial (1980) mezcla el policial y la filosofía para indagar en épocas y personas oscuras de la historia argentina. Exiliados paranoicos y encuentros paranoicos como el de Kafka con Hitler han provocado que haya sido considerada como la novela representativa de la nueva literatura argentina. No se puede olvidar el influjo del elemento carnavalesco y dialógico que, según Bajtin, está en la raíz no sólo de la sátira menipea, sino también en la de los cuentos y relatos que refieren hechos contemporáneos
Nombre Falso (1975) es un libro de relatos cuyos personajes abarcan desde un hombre que prefiere quedarse callado en lugar de decir una palabra que evitará la muerte de un niño, a una pobre mujer que intenta hacer el papel de Mata Hari hasta a un boxeador decadente que se aferra a un antiguo recorte de diario que atestigua su efímera gloria deportiva. Los dos cuentos de más trascendencia han sido El fin de viaje y Laura Benítez canta boleros. El plagio de El final del viaje, relato con que el profesor de Princeton abre Nombre Falso, hizo que Paula Wendt ganara el concurso de la revista Paula 2003 y hubiera polémica. Él como el personaje de Laura se limitó a quedarse al margen. Este cartógrafo humano identifica a sus personajes formando atmósferas llenas de detalles de su personalidad que dan gran dosis de realidad a sus relatos, como sucede con el degradado personaje masculino de El precio del amor.En los seis relatos contamina deliberadamente el relato con la reseña, el cuento con el ensayo o la ficción con la autobiografía. El crítico literario afirmaba que “los géneros se forman siguiendo líneas y tendencias de la literatura nacional”. El texto cruza una y otra vez las fronteras entre géneros.
En el último relato que da nombre al libro, Piglia asume ficcionalmente la voz del genial narrador Robert Arlt, prediciendo algo sobre los textos que éste hubiera podido escribir. En general se ha visto en el escritor argentino un hombre que recrea y nos advierte la posibilidad de lo que se ha dado en llamar el fluir de la conciencia. Jorge Luis Borges y Robert Arlt: dos mundos diferentes, dos etapas fundamentales en la narrativa argentina y que junto a las historias fascinantes de Edgar Allan Poe, influirán gran parte de su narrativa. Nicanor Parra dijo que el Nobel tendría que ser otorgado“A Ricardo Piglia, el super Borges”. El heredero de la imaginación borgiana vincula todo lo fantástico del escritor argentino, pero haciéndolo más popular y contemporáneo. Como un buen vino tinto argentino, Nombre falso tiene la potencia del merlot y la especiada elegancia del cabernet sauvignon, y la crianza de la experiencia literaria de Piglia

“¿No será bueno, señor escudero, que tenga yo un instinto tan grande y tan natural en esto de conocer vinos, que en dándome a oler cualquiera, acierto la patria, el linaje, el sabor, y la dura, y las vueltas que ha de dar, con todas las circunstancias al vino atañederas?” capítulo trece del segundo tomo de Don Quijote de la Mancha. Esta pregunta retórica de Sancho Panza nos interroga sobre si tal vez fue el famoso escudero, el primer sumiller de la península. Este año celebramos que el “Quijote” cumple cuatrocientos años. No sabemos si Cervantes lo escribió juntó a una botella de vino, pero sí encontramos a lo largo del viaje de Sancho y del caballero Don Quijote cómo les gusta beber y comer a estos dos personajes. Encontramos múltiples pasajes donde se cita el vino alrededor de divertidas anécdotas y el costumbrismo medieval. La literatura siempre ha sido un reflejo de la sociedad; y el Quijote, al ser un clásico que traspasa los siglos, nos muestra la iconología que ya en la España del Renacimiento se tenía del vino y que tan vigente sigue en nuestros tiempos. Y sobretodo, la visión folklórica en manos de Sancho Panza, los pastores y los posaderos, que eran los más fieles a su consumo. Históricamente, que el vino sea la “estrella invitada” en la primera novela moderna, tiene su explicación: en un momento donde la sanidad brillaba por sus carencias era mucho más seguro beber vino que agua que no siempre estaba en buen estado. “Agua beba quien vino no tenga” y tantos otros refranes, vienen de esta época. El vino como bebida, no se le concibe la función de saciar la sed, sino que juega otro papel simbólico y real entre grupos. Y también, porque el vino, es parte de nuestra historia, de nuestra cultura… ¡y quién sabe de cuánta literatura!

En el la primera parte del Don Quijote de la Mancha, cuando ya tenemos a nuestro héroe armado caballero en el tercer capítulo, es descrito como éste bebe vino a través de una especie de “pajita” porque no puede quitarse la armadura. Delante de los mismos personajes de la escena causa estupor beber el vino así. Como lectores podemos observar que ya en esa época es considerado ridículo beber el vino de manera inadecuada. Hay ya una cultura de servicio del vino. El vino deja ser naturaleza para ser un producto que define la cultura popular. En el capítulo undécimo, dónde tiene lugar la cena con los cabreros, el vino es servido con una especie de cuerno que nos remite al mítico cuerno de la abundancia del que se nutrían los dioses. En esta imagen pastoril, la comunión de los comensales tiene como escenario la naturaleza y es acompañado por la presencia del vino La naturaleza nos da la uva pero es la mano del hombre la que lo convierte en vino. En el vino tenemos los cuatro elementos: la tierra de las viñas; el fuego, en el sol que hace madurar la planta; el aire que mueve las hojas de la parra y el agua del cual se alimenta. La viña es uno de los tres árboles arquetípicos del Mediterráneo y su tradición proviene, principalmente, de la agricultura, de los ritos paganos y del cristianismo. La Edad Media está preñada de toda esta tradición pagana-cristiana. Por eso lo encontramos en el paisaje bucólico los personajes se hermanan con el vino y cantan. En medio de los prados parece que el vino sabe mejor y la música es el arte dionisíaco por excelencia. Es en esta situación donde don Quijote le dice a su escudero que ha bebido más de la cuenta “… que bien se me trasluce que las visitas del zaque piden más recompensa de sueño que de música”; a lo que Sancho Panza, dando voz al folklore, responde: “A todos nos sabe bien, bendito sea Dios”. El vino tinto, por su color rojizo, ha sido asimilado como sangre divina. ¡El vino como sangre, aquí, es de gigantes! Pero sólo en la locura de los protagonistas. Como vemos en el treinta-y-cinco donde Don Quijote medio atormentado, lucha contra las vasijas de vino creyendo que son gigantes.

El vino ha sido utilizado a lo largo de la historia como medicina, como antibiótico, diurético y sobretodo como antídoto para la nostalgia. Por eso Don Quijote cree curarse con la pócima, que no es más que vino mezclado, como se bebía en la antigüedad, sobretodo en Grecia, con especies y rebajado con agua. A Don Quijote parece irle bien porque está convencido que este vino es mágico. Como al manchego le va bien, su escudero también lo prueba. ¡En el pobre Sancho el vino mezclado da un resultado desastroso! De este pasaje del capítulo diecisiete, deducimos que la concepción que se tiene del vino es psicológica y, por tanto, subjetiva. ¡Y que el vino mezclado erróneamente tiene resultados desastrosos! El vino que cura, si se bebe con mesura, pero que también es veneno si se abusa, es la doble cara de comportamiento social que tiene este alimento El vino dentro del imaginario social puede mostrarse como aquello fantástico, sagrado, ilusorio, mágico y/o utópico. En muchas fiestas populares el vino es crucial, ya sea como elemento trasgresor (bacanal) o como elemento unificador (comunión).

En el segundo libro de Don Quijote tenemos el pasaje más valioso para nuestra profesión: el bueno de Sancho haciendo de sumiller. En el capítulo anterior, su amo, le reconoció que a lo largo de sus aventuras, Sancho ha ido desarrollando su sabiduría. Y justo después vemos como Sancho Panza reconoce el vino de Ciudad Real y nos explica que su familia entendía de vinos “si tuve en mi linaje por parte de mi padre los dos más excelentes mojones que en luengos años conoció la Mancha”. Tal vez los griegos y romanos ya pensaron antes a las proporciones para mezclar el vino, pero encontramos en la figura del gordinflón de Sancho Panza, un sumiller en potencia “diéronles a los dos probar el vino de una cuba, pidiéndoles su parecer del estado, cualidad, bondad o malicia del vino”. El vino es un signo de elevación espiritual y cultural, en la época de Cervantes y cuatrocientos años más tarde, heredero de una filosofía ya anunciada en El Banquete de Platón, “porque vea vuestra merced si quien viene desta ralea podrá dar su parecer en semejantes causas.

“Sovint se li retreu a la joventut el creure que el món comença amb ella. Cert. Però la vellesa creu encara més fermament que el món acaba amb ella. Què és pitjor?” Ch. Friederich Hebbel.

Els personatges en Pares i fills són prototipus humans d aquell moment històric de la societat russa. Pares i fills surt en el febrer del 1861 en la revista “Rusij Vestnik” I en el 1862 és publicat com a llibre. El manuscrit que comença en el 1860 té tant les exigències literàries de Turgeniev com els conflictes polítics de la literatura del segle d´or russa del vuit-cents. I no es pot entendre la novel•la i el perfil psicològic dels seus personatges sense respirar una mica de l´aire dels canvis que sorgeixen en aquest període. El descontent, l´ agitació per sortir d´un estat polític que reguarda a una nació sencera.

Turguéniev, després d´una infància marcada per una mare tirànica, va estudiar a Berlín, d´on va tornar amb una mentalitat lliberal i europeista. Va mantindre un estret contacte amb els escriptors realistes francesos com Flaubert. Per aquesta raó, Turgueniev va tenir gran rivalitat amb Dostoievski, gran defensor dels valors eslaus. No patí condenes com altres escriptors, però això noil´impedí realitzar un profund análisis de la realitat social rusa i denunciar les seves injustícies. Això ho va fer en Els relats d´un caçador (1852), novel•la en que denuncia el sistema zarista i la permanència de l´esclavatge, i descriu la vida i les costums dels pagesos. Turguéniev va arribar a la seva plena maduresa amb Pare i fills (1862), una obra que va contraposar a dos generacions diferenciades pel seu idealisme i el seu realisme.

En personatges d´altres autors de l´época com Anna Karenina, els germans Karamazov, es denota aquesta tensió social que Turgenev fa palesa en Bazarov. No és exagerat dir que en els temps de Turgenev les novel•les creaven ideologies i preocupaven als polítics. Veiem com l´obra de Puskin és revisada, Lermotov és enviat a Cauca, Herzen exiliat i Dostoevskij a Sibèria. El mateix autor és empresonat per una oració fúnebre a Gógol. Crònica de la societat del seu temps però amb la universalitat que necessiten les peces literàries que fa que les ideologies dels personatges, tan “pares” com “fills” visquin encara. Turgenev sempre va reconèixer que la seva literatura estava inspirada en coses concretes. Bazarov segons afirma el seu creador l´ha trobat en un metge jove. Aquest personatge és equiparat a un Pugachiov (cap de la revolta pagesa) o a un “rascochínet” (intel•lectual no noble) del seu temps. S´assembla a Rudin en Diari d´un home superflu i és també un el precursor de Raskólkinov, protagonista de Crim i Càstig. Turgenev no inventa massa a Pares i Fills, simplement representa, fotografia aquella societat en procés de canvis, posen el focus en les dues generacions.
Turgenev forma part del segle d´or, el “el Renaixement” de la literatura russa. Ell neix el 28 d´octubre del 1918 i mort el 22 d´agost del 1883. Prové d´una familia riquíssima: el pare, Sergej Nikolaevick, és militar d´antiga família noble d´orígen tàrtar; la mare és una noble amb grans possessions a Orjol i a Spasskoe, a la Rússia Central. És contemporani a Puskin, a qui té gran estima i quan el poeta mort el 1837 (al 29 de gener en un duel amb George d´Anthès perquè li cortejava la dona), Turgenev té dinou anys i demana a un dels cambrers un objecte personal del poeta que sempre portaqrà amb ell. És contemporani de Lev Tolstoj, deu anys més gran que ell amb qui tindrà oportunitat de discutir (fins al límit de arribar a pegar-se) com a escriptors i persones. Escriu Tolstoj en el seu diari: “Turgenev, elegant, perfumat, mundà, delicia de les senyores” Dostoevskij publica a la seva revista “Època”, el conte dels Fantasmes de Turgenev l´agost del 1867. Dostoevskij el defineix “com aristòcrata fariseu” però li va tenir estima també. Les seves desavinences eren només ideològiques. En Els dimonis representà a Turgenev en l´arrogant figura de l´escriptor Karmazinov, un idiota que admirava l´Occident que denigrava la gran Rússia. Turgenev considera Crim i Càstig com el resultat de la ràbia de l´epidèmia de còlera que sofreix el país.

Evgenij Vasilév Bazarov. La figura del revolucionari, del nihilista, del que pensa que ara és temps només de destruir o almenys de no creure en res i de avaluar cas per cas les afirmacions dels temps. Un que no creu en els principis i sobretot competeix el romanticisme i s´adhereix a la ciència positiva. És el revolucionari que encara estudia a la universitat de San Petersburg, a la facultat de medicina, malgrat que no pensa en l´ofici. S´ apassiona per les ciències naturals i els seus referiments pertanyen a aquell positivisme que redueix tot a la química i a la física, que nega els valors de la poesia i la literatura pel seu confort amb els sentiments.

Turgenev utilitza un mirall que reflecteix les imatges i els problemes de les relacions entre generacions que pateixen la metamorfosis. El protagonista denota la lluita entre un home “històric” que té en compte els fets, i un home dels “sentiments” que no aconsegueix comportar-se com les seves conviccions marcaven. Pares i fills també és la novel•la de les declaracions d´amor, del dir i no dir, de la recerca de les paraules que puguin interpretar correctament els valors i els sentiments. Les ganes de declarar un sentiment, i la impossibilitat o inoportunitat de fer-ho.
Bazarov és la figura del revolucionari d´aquells anys seixanta dels vuit-cents. Un que podria, amb un petit salt, fer el terrorista. És nihilista, del llatí res, així que els nihilistes discuteixen sobre el significat del res i oposant-se al realisme i el idealisme. El nihilisme nietzschià es basarà en l´obra de Turgenev i de Els dimonis de Dostoevskij. Bazarov, respecte el terme nihilisme, descriu més un comportament que una filosofia que es basava en negar els principis de qualsevol principi. Bazarov diu que tot depèn de les sensacions. En el fons això és reacció contra el despotisme polític i moral que oprimia a l´home d´aquella època en les seves expressions i necessitats existencials. Nihilista representat com antirromàntic i materialista.

Arina Vlas´evna és la mare d´Evgenij Vasil´ev Bazarov, el protagonista. És la dona del poble (encara que la família pertany a la petita burgesia), d´una Rússia eterna. Viu com si res passes, es podria emmarcar també dos segles abans. És aquella part del poble que no s´adona el que passa perquè no s´implica en la història. Viu en la tradició, en els valors russos. Submissió i fe en Déu. El seu comportament es basa en la superstició i no en la raó.

Vasilij Ivanovic Bazarov és el pare del protagonista. Metge militar de seixanta-dos anys. Te vint ànimes i investeix en la cultura del fill “i res no vaig estalviar per la seva educació”. Té un rol social precís malgrat que ja s´ha retirat, perquè els pagesos encara el venen a buscar quan necessiten ajut, sempre portant algun ou per donar-li les gràcies. El metge del districte, el doctor Sidor Sidoric, tampoc té ha disposició els instruments necessaris de la seva condició. Quan el fill es posa malalt i ve Odincova a trobar-lo, li porta un metge de gran llinatge. Aquest doctor no té nom, però si elements que descriuen la seva grandesa. Parla en alemany.
Nikolaj Petrovic Kirsanov és el pare de Arkadij Nikolaevic, l´amic de Bazarov. Ben educat, ric, s´ocupa de la gestió dels propis béns, atent a les qüestions del moment per superar la dificultats dels camps que administra que consten de dues-centes ànimes. No té cap ideal i intenta sempre i només d´evitar les contraposicions. Té “una mica més de quaranta anys”, és vidu. Ha deixat prenyada la filla de la governant de la casa morta de còlera, Anna Savisna. Fet freqüent en l´ època, com li passà al mateix escriptor. I des d´aquest punt de vista Nikolaj es comporta com hagués fet el mateix Turgenev si no hagués tingut aquella terrible mare, que coherent amb la tradició, donava als bastards a qualsevol serf i enviava a la mare lluny de tornar-se a mesclar amb el món aristocràtic familiar. Petrovic, a penes neix el fill, Mitja, fa venir a casa Fenecka, que anteriorment s´ assentava a les estances de la servitud. Més que enamorat, respecta la dignitat de la dona i el fill. Malgrat tot, té amagat aquest “pecat” al fill legítim, Arkadij “però per què no em vas dir que tinc un germà?”. S´avergonyeix, li manca el coratge per assumir les pròpies accions.

Pavel Petrovickirsanov és l´altre figura masculina dominant de la novel•la, un personatge que és un manual de psicologia. Es contraposa al revolucionari, al nihilista Bazarov, distingint-se alhora del germà. És un home de principis i no sap governar els seus propis interessos dels quals s´ocupa el seu germà Nikolaj. És un veritable romàntic. Els seus principis són aquells de l´ aristocràcia, aquells de sempre, com si es tractessin d´una condició sagrada. Un aristòcrata complert per les afirmacions, la coherència, la vestimenta, codis d´homor i el desafio del duel. Capaç de morir pel petó que Bazarov ha donat a la futura muller del seu germà. Definitivament, l´alter ego de Bazarov. Cal ressaltar l´ extraordinària caracterització i la presentació psicològica del resultat narratiu. Aristòcrata també en sentiments, parlant amb Bazarov, no només reafirma la seva posició sinó que també s´irrita. “Començava a sentir una secreta irritació. La perfecta desenvolupa de Bazarov desconcertava la seva natura aristocràtica”. Perquè Bazarov és un revolucionari també en els sentiments i reacciona amb ràbia. Per Pavel Petrovic Kirsanov l´ honestedat és un principi sacrosant mentre per Bazarov “també l´ honestedat és una sensació”. Pavel és un home de quaranta-quatre anys en el fons sol amb els seus principis i les seves litúrgies. No està casat ni té fills, i porta a les seves esquenes el record d´un amor no correspost amb una misteriosa princesa.

Arkadij Nikolaevic (Arkasa) Kirsanov és el fill de Nicolaj Petrovic, l´amic del jove Bazarov, el protagonista, el revolucionari. Per poder analitzar aquesta figura cal diferenciar un jove transgressiu i un en revolució. Arkadij és el transgressiu, Evgenij Bazarov és un revolucionari. La transgressió es surt de la norma però torna a ella, com una desviació momentània i torna a la tradició amb la sensació de llibertat. A la fi, a la transgressió li resulta útil la tradició. L´home en revolta, com l´ entén Albert Camus, és aquell que sap dir que no quan un comportament va contra les seves conviccions. Un que es rebel•la, pagant un preu, però sense fer-se condicionar. Com Bazarov que ho pagà amb la mort.

Arkadij esdevé un seguidor de Bazarov a la universitat. Ja s´ha llicenciat amb vint-i-tres anys i té el currículum en regla. Es fascina de les “estranyeses” de Bazarov, i repeteix les seves sentencies, imita a Bazarov però sense tenir la seva essència .El seu nihilisme és un màscara transitòria, doncs defensa el seu tiet , es troba bé amb el seu pare i assumeix el seu rol social. Portar al seu amic, el vertader nihilista, és com portar a casa un exotisme, un personatge que no canviarà la seva vida, però que en un període l´ha fet més interessant. És un bon noi que a la fi s´enamora de Katja, la germana d´Odincova. Una noia romàntica dins els esquemes més tradicionals: toca el piano, és elegant, reservada, ben educada, verge i té com a finalitat el matrimoni. Allunyada de les disputes socials, viu fora dels aconteixements del seu temps. Arkadij l´ esposa i ho fa el mateix dia, amb noces conjuntes, que el pare regularitza la seva relació amb Fenecka. Arkadij és una figura trista en l´univers juvenil, és un dels tants joves dels anys seixanta i setanta del nou-cents que criticaven l´ordre establert que posteriorment han esdevingut burgesos petulants. Arkadij es limita a les paraules, no als fets.

Matvej Il´ic Koljazin, no ocupa molt espai en la novel•la, però és una figura clau perquè encarna la burocràcia, el funcionari del seu temps. És una figura totalment històrica. És conseller secret del poder central. Arkadij l´anomena “tiet”. S´organitza una festa sumptuosa on es fa palesa la corrupció de la societat russa. “El poder és qui dóna ordres” sembren traspuar els fragments on Turgenev parla d´aquest univers governant. Sitnikov (Víctor) és un jove que Bazarov troba casualment a la ciutat. Aquest diu d´apreciar les seves idees. És un que perd temps en els salons fent-se l´ intel•lectual que no és. Com per exemple com ho demostra a casa Kuksina, la senyora de l´ampolla de xampany. La seva estratègia és tenir amics interessants per omplir el buit de la seva personalitat. Apareix com un paràsit que no té idees i s´apropia de les dels altres.

Avdotija Nikitisna (Evdoksija) Kuksina és símbol de la dona pseudointel•lectual, viva encara en els nostres dies. Però és Anna Sergeevna Odincova la que es mereix el títol de protagonista femenina de la novel•la. És la dona de saló, una icona russa, aquella que viu feliçment a la gran, mentre els pagesos sobreviuen en la misèria. És preciosa, jove (vint-i-nou), fascinant i intel•ligent. És hereva del patrimoni del seu vell marit Odincov. Dona que no cedeix als sentiments i que es fa desitjar pels homes que la veuen impossible de conquistar en el seu misteri. Bazarov s´enamora d´ella i cau en el tòpic romàntic d´enamorar-se de la difícil aristòcrata bella i rica. És una contradicció ridícula l´adjectiu “enamorat” a un “nihilista”. Ella sent curiositat per Bazarov, però no el va mai a buscar. És ell qui sempre torna o reclama la seva atenció. És la dona serp que mai dóna i que només s´emmiralla en si mateixa. Freda amb la germana, la tracta com si fos una nina: fa que entretingui a Arkadij mentre ella ho amb Bazarov. Quan aquest mort, ella i és present, i queda un cop més reflectida la seva fredesa. En el moment de la mort, Bazarov no pensa en els seus experiments, pensa als sentiments que ha sentit per aquesta dona.

Katja, la germana d´Odincova, té divuit anys. És silenciosa, sembra domesticada en les bones maneres i ales ordres de la germana gran. És una ombra de la bellesa i la riquesa de sa germana. Ésser femenina és la seva vida amb la finalitat de trobar un marit ric. La princesa Ch, prototipus de la societat russa, dels grans elevats de l´aristocràcia que reclamen la vida d´una cort zarista, amb privilegis enorme si indiscutibles. És la tieta de Odincova. També surt una altre princesa que només té inicial, la princesa R. de la qual s´ enamorà Pavel.

Fedos´ja Nikolaevna (Fenecka) tampoc és un personatge original doncs és una figura freqüent d´aquesta Rússia on s´emmarca l´acció. És una de les tantes jovenetes que els aristòcrates varen abusar d´elles; ella però, va tenir més sort que les seves coetànies doncs al final es casa. És però un cas fora de les normes. Fenecka tenia setze anys, doncs en la novel•la ja en té divuit però amb un fill de vuit mesos. Per ella l´amor no es una decisió, ni molt menys un sentiment: està amb el padró que l´ha posseït. Està sempre tancada a la seva habitació, amb la criatura. Amb Bazarov, sent per primer cop, l´amor. La trobada que acaba amb el famós petó que produirà el duel de la novel•la. Aquest bes l´omple de passió, però també de por. Escapa a la seva cambra. És contrafigura d´Odincova. Aquesta última és mostra, l´altre s´amaga. Ella és la serva senyora, i el seu principi moral és el de l´ obediència. És una dona que atrau la simpatia de Bazarov i dels lectors. Una dona fora de la història i dins del passat que es farà destí: els pobres al servei dels rics. Però també alguna cosa està canviant en la societat russa…acaba sent la muller del terratinent…

Els personatges menors a qui se’ls dedica poques línies, però són importants per dibuixar aquesta societat que la novel•la dóna testimoniança. Em refereixo als serfs que no varen ser tan afortunats com Fenecka. Si se’ls dedica poques llindes en la seva descripció és per traspuar la poca importància que tenien pels mateixos padrons. Timofeic resideix a casa de Bazarov i gaudeix d´una certa consideració. Ell porta el encàrrec a Odincova, ell porta el pes de les ànimes de la família. La dignitat d´un serf és proporcional a aquella de l´amo. També a casa de Bazarov trobem Fed´ka, el domèstic. Tanjuska, Anfisuska, són com entre d´altres, serfs de tercera categoria que difereixen notablement amb aquells de la casa de Kirsanov. Només Bazarov parla amb els serfs per quelcom més que no sigui donar ordres. A casa dels Petrovic i trobem a Dunjasa, la serva personal de Fenecka i dida del nen.Cal examinar el personatges nadons. Mitja, fill de Fenecka i una nena, Kolja fruit del matrimoni d´Arkadij i Katja. Kolja serà tieta de Mitja. Està, però, present la figura d´una morta ,“la seva Maria”, difunta esposa de Nicolaj. Els pagesos son descrits com vulgars éssers humans.

L´ànalisis dels personatges Alekséj i Porfirij Plotonyc posen en relleu la pobresa espiritual del moment. Alekséj és el cura que està a casa dels Bazarov en dues ocasions: en l´arribada del fill i per donar el sacrament de l´extrema unció. Amb aquest personatge Turgenev expressa el seu ateisme i el comportament de l´ església enfront dels canvis. És un personatge sense ànima, pitjor judici que es pot donar a un home d´església que hauria de viure per les ànimes i amb espiritualitat. És una llàstima que amb Bazarov només hagin jugat a cartes, doncs Turgenev hagués pogut descriure el que després serà el concepte de la mort de Déu nietzschiana amb un diàleg del nihilista amb l´home de Déu. Porfirij, el veí de l´Odincova, només sap jugar a cartes i preocupar-se de remoure-les, per ell no hi ha res més al món.
El títol del llibre, ens remet a interpretar-lo amb significacions freudianes que el seu creador desconeixia. La mancança dels pares en l´educació dels fills i les seves conseqüències. Fills de burgesos que se’n van a estudiar fora o nens que treballen com serfs allunyats de la seva família. Educats allunyats sobretot dels pares però també hi ha bastant diferència de les relacions amb les mares si les comparem amb els temps actuals. La mateixa Fenecka té una dida per la seva criatura. Els fills dels esclaus eren donats a l´amo, els fills dels rics a les institucions estatals. La paternitat era en el nou-cents com una institució, com l´església, com l´estat: indiscutible. Rosseau creia que els fills neixien bons i la societat els feia dolents, sense culpar als pares. És la societat la que els altera i deteriora.

El desenvolupament del nihilisme com a sistema de pensament és molt complex. És obvi que en el mateix terme si accepten diferents visions no sistemàtiques. Doncs si el nihilisme no creu en res, tampoc en pot parlar. El nihilisme com a escola filosòfica té els seus millors representants en les figures de Nietzsche i Schopenhauer. Arthur Schopenhauer és el filòsof pessimista per antonomasia, de l´aburriment i del res del món. Elabora el seu pensament envers el nihilisme en El món com a voluntat i com a representació . Friederich Nietzsche critica fortament el pessimisme ontològic de Schopenhauer, afermant que és una conseq¨`encia de la decadència occidental. L´Alemany possa en aquestes expressions filosòfiques decadents dins el que ell anominarà nihilisme passsiu, que contraposa a un nihilisme positiu i després a un heroic que ens portarà al superhome. Nietzsche treu del nihilisme, tant del rus com el de Schopenhauer, del carrrer sense sortida que porta aquesta consideració filosòfica per ella mateixa. La treu d´una condició de destructivitat i la reconstrueix com un procès històric, propi de l´Occident, que està junt a la decadència i a la profecia. Una destrucció que és punt de partida per un nou tipus de vitalitat. “Deu ha mort” és el que ens diu Zaratrusta i amb ell la submissió al poder. Un poder que podia ser religiós, cultural o econòmic. La versió russa de Zaratrusta seria “el zar ha mort” i amb ell tots els valors que no permetien l´obertura mental del país. Els personatges de Turguéniev destrueixen els valors ortodoxos, són com el filòsof de martell. Després però, seguint el nihilisme s´acaben destruint o reinventant. Venen a la ment les paraules del Faust de Goethe que diuen “Seria millor que no existís res…doncs tot allò que existeix mereix només ser destruït”.