wines and the city

El conseller d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, va presidir l’acte durant el qual es va retre homenatge al comunicador Jordi Estadella

Barcelona, 31 de maig de 2010.- Quim Marqués, xef i propietari del restaurant Suquet de l’Almirall de Barcelona, va presentar divendres al migdia Cuina marinera. Les millors receptes de peix d’ara i de sempre, publicat per Columna Edicions.

El llibre, escrit a quatre mans amb el seu company de fogons, Manel Marqués, és fruit de dos anys de treball de camp entre pescadors, cuiners de barca i gent del mar i recull un centenar de plats mariners tradicionals acomnpanyats d’una versió actualitzada.

El conseller d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, el xef del restaurant Drolma de l’hotel Majestic de Barcelona, Fermí Puig, i la directora editorial de Columna, Ester Pujol, van presidir la presentació de l’obra.

Fermí Puig, autor de l’epíleg, va subratllar la “vessant pedagògica extraordinària” del llibre. “No té vocació d’inventari, sinó de recopilació de bona part de les receptes de costa catalanes, que els autors han rescatat i traduït al moment actual”, va manifestar.

L’acte també va servir per retre homenatge al gastrònom Jordi Estadella, recentment desaparegut. En aquest sentit, Joaquim Llena va rememorar el seu primer dinar amb el comunicador, precisament al Suquet de l’Almirall. “Tots teníem al Jordi al cor per la seva manera de ser, tolerant i respectuós amb els altres”, va afegir.

A continuació, i juntament amb el cuiner Quim Marqués, van descobrir una placa d’homenatge que restarà per sempre al restaurant en memòria del presentador.

Montserrat, 4 (Raval)

93 301 43 24

Quan un crític reconegut com en Philippe Regol recomana un nou restaurant en el seu blog (ha guanyat el millor blog gastronòmic d’aquesta edició) http://observaciongastronomica.blogspot.com/ li falta temps a la periodista gastronòmica Carme Gasull a anar-lo a tastar i el nostre grup d’amics per acompanyar-la. Un menú de 25 euros (es pot triar entre els diferents plats però han de ser els mateixos per a la taula) amb tapes originals, plats amb gran qualitat de producte i gustativa i sobretot, una proposta original. També a la carta de vins, amb referències triades amb cura i a un preu agradable. Per més detalls us deixo amb la crítica del periodista gastronòmic Joe Ray http://francoissimon.typepad.fr/english/2010/05/cuarto.html i avui al Magazine de La Vanguardia surt la crítica de la Cristina Jolonch.

2007

8.75 euros

Tres estrelles

¿Per què GR- 174 com a nom del vi? Doncs perquè aquest és el nom del sender que atravessa el Priorat, en el centre-nord de Tarragona. Sortint del Coll de la Teixeta fins a Porrera, continua a Falset (capital de la comarca) i segueix per les vinyes de Bellmunt, Torroja, la Cartoixa d’Escaladei i per la serra del Montsant arriba a Cornudella. Una ampolla que concentra el paisatge de la única denominació d’origen qualificada catalana: sol i mineralitat. Els estius són llargament calurosos i secs. I encara que la temperatura baixa molt a l’hivern, la licorella, pissarra negra, concentra les hores d’insolació. Per això, tenim aquests vins plens de sol i inspirats en el terrer. El cupatge principal són les dues varietats claus i autòctones de la zona: la fruitositat de la garnatxa i la voluptuositat de la carinyena. L’altre tercera part, aporta l’elegància i la capacitat del bon envelliment del cabernet sauvignon. En boca, trobem les dues classes de taní (el de la fruita i el de la fusta) perfectament equilibrats. Doncs la meitat ha envellit en roure francés durant nou mesos i l’altre no. Això fa que la fusta no enmascari la fruita vermella madura però que doti el vi d’una estructura interessant amb un remarcable post-gust. Aquests equilibri fa que els 15 graus d’alcohol quedin integrats i el fagin encara més golòs. De color cirera picota a la copa, comparteix cromatisme en el nas. Hi trobem aquesta fruita computada juntament a aromes florals i frescos. Un vi per acompanyar un llarg recorregut.

D.O. RIAS BAIXAS

4 ESTRELLES

PREU: 12 euros

L’Albariño és una varietat, no un tipus de vi. Molts cops és confon amb una denominació, però les zones on aquesta varietat és protagonista és a D.O. Rias Baixas o Ribeiro, encara que aquest raïm el podem trobar a Portugal fins a Califòrnia! Rias Baixas, però, té el seu regne en les terres de menys de 300 metres, properes al mar i associades als trams inferiors dels cursos fluvials. Aquesta vi de la subzona de Salnés està especialment mimada pel caràcter atlàntic i ens regala sensacions delicioses amb un bon marisc. Molts cops els millors matrimonis són els que es casen amb la veïna del costat. És normal que el millor dels maridatges sigui el vi de la zona amb el seus àpats.  Doncs parlen el mateix llenguatge, beuen de  la tradició i han evolucionat de la mà. Les flors blanques del nas del vi i les notes cítriques ens provoquen la sensació de frescor al nas. I a la boca, l’acidesa de la poma golden aconsegueix ressaltar la bona qualitat i salinitat dels fruits de mar gallecs. Un vi intens, d’un terrer específic i molt compromès amb els treballs tradicionals de la vinya per obtindre raïms de primera qualitat. La revista norteamericana Wine Enthusiast el va anomenar el millor vi blanc espanyol.  I sí, a vegades, ens han de recordar des de fora que malgrat a Catalunya tenim fabulosos vins blancs, la varietat albariño es paga perquè al consumidor li val la pena el que costa.

Parker ha hablado en boca de Jay Miller y así tenemos una lista más con la que obsesionarnos. Si es que somos un poco así. El Bulli empezó a ser el mejor del mundo cuando lo dijo la revista Magazine aunque los fieles feligreses de la Cala Montjoi ya hacía más de una década que lo aclamaban. Ahora que es medalla de plata, ¿va a ser menos bueno? Josep Roca me contestaba a mi felicitación por el cuarto puesto con su sabia calma y se centraba en su continuo esfuerzo y superación sin dejar que una buena nota se le suba a la cabeza. Y es que esto del podium de las puntuaciones es muy reductivo… Es una manera de objetivar lo subjetivo, una manera de clasificar y ordenar el mundo que no tiene que ser la verdadera, es solo una forma de hacer y de sentir. Con los vinos nos pasa lo mismo. Esos vinos que han tenido más de 95 ya por siempre estarán buenos, ya por siempre jamás nos sonaran. Bueno, nos sonaran a los profesionales porque a un 95% de los consumidores, los que compran de verdad ni les llega la información, ni les interesan, ni los probaran. A ellos no les interesa los vinos de los que hablamos los expertos; y en cuanto a difusores de la cultura del vino tendríamos que observar y responder a lo que la gente quiere. Aunque sabemos que las compras deberían hacerse en una tienda especializada la mayoría de los mortales no tienen tiempo (o no es su prioridad vital) y acaban (es)cogiendo el vino del supermercado. El otro día me puse a catar uno de los vinos más vendido de España, sobretodo en el extranjero: Sangre de Toro de Torres con su D.O. Catalunya. Hacía demasiado tiempo que no lo probaba. Tal vez solo lo hice una vez cuando recién cumplidos los dieciocho fui a un restaurante con un hombre que no sabía nada de vinos y, como no, era el único vino que le sonaba. (Por suerte, cambié de novio). No recuerdo que me disgustara demasiado entonces pero la verdad es que me ha sorprendido gratamente ahora. Sorprendido de qué, pues si la gente, que no es para nada tonta,  lo compra, es que vale la pena. Nunca será mi vino preferido, pero su relación calidad-precio es correcta y tiene las características que la masa busca. ¿Cuanto hace que no catamos un Carta Nevada, Coto o un Raimat Abadia? Está claro que la calidad o los diseños de Zara no se pueden comparar a los de Dolce&Gavanna pero lo que la gente lleva son los primeros, que se inspiran en la alta pasarela. Los profesionales hacemos catas de los vinos top, pero nos olvidamos de probar los vinos más vendidos que al final es lo que la gente toma. Está bien que sigamos buscando vinos diferentes, elogiando los que marcan tendencia y centrándonos en la alta calidad pero sin olvidar que los vinos más vendidos, lo son por alguna cosa y no sólo por la ignorancia de los consumidores. Tal vez les falta información pero saben lo que quiere. No seamos cortos de mira y nos nos olvidemos de recordar aquellos vinos que visten la mayoría de mesas aunque nunca consten en las clasificaciones.

Meritxell Falgueras

Sant Sadurní d’Anoia, mayo de 2010.- El redactor jefe de vinos del diario The New York Times, Eric Asimov, asegura que el Gramona III Lustros le ha hecho cambiar el concepto que hasta ahora tenía de los espumosos de nuestro país.

Asimov en su artículo publicado en The New York Times titulado El Cava, el Prosecco de España, consigue –al fin- lo que se merece declara que durante años el consumidor ha sido un asiduo bebedor de cavas de bajo precio y, por ello, él no era un gran fan de este tipo de vino, sin embargo, su concepto ha cambiado después de asistir a una cata de 20 cavas y en la que

probó el Gramona III Lustros Brut Nature Gran Reserva 2001. “Su elegancia, cremosidad y aromas a frutos secos y de panadería, tan apreciados en los grandes Champagnes de larga crianza me demostraron no sólo que el cava tiene un potencial muy superior al que yo le había otorgado hasta ahora, sino que también tenía grandes lagunas en mi experiencia con el buen cava elaborado con delicadeza”, asegura Asimov y se plantea la pregunta de cuánto tiempo puede llegar a envejecer un cava.

En el artículo se menciona que la calidad de los cavas que hasta ahora se distribuían en Estados Unidos era muy inferior a la de los cavas que la gente estaba acostumbrada a beber en España, teniendo así una imagen distorsionada del valor de este tipo de vinos. Asimov finaliza el artículo asegurando que se siente como si hubiera abiertos sus ojos.“Soy más consciente ahora de los placeres potenciales del cava y pienso en que me gustaría estar muy pronto ante una botella contemplativa del Gramona III Lustros”.

Artículo íntegro de The New York Times: http://events.nytimes.com/2010/05/12/dining/reviews/12wine.html?pagewanted=1& hpw

Normalment es tria el vi per la columna de la dreta, és a dir, el preu, en el restaurant. És veritat que hi ha restaurants es passen amb el preu (en els vins més econòmics és triplica i en els més cars es pot arribar a duplicar) però és perquè estem pagant el servei. Així que, hem d’aprofitar a aquests professionals del vi per preguntar les millors opcions, si hi ha vins per copes o si sobretot, si no ens acabem l’ampolla ens la podrem emportar a casa (veure l’apartat dels restaurants). Hi ha cartes que estan classificades segons la Denominació d’origen i altres que posen més èmfasi en la varietat. Fins i tot ens podem trobar cartes on el vi està classificat segons la seva nota de tast: vins amb més estructura, vins afruitats.

BODEGA: CELLER LAFOU

D.O. TERRA ALTA

14.5%

35 euros

60% Garnatxa, 25% Syrah, 15% Cabernet Sauvignon

Lafou significa barranco o paso estrecho donde el curso fluvial se abre paso. Este vino nace como hijo único de la nueva bodega de Roqueta Origen en Terra Alta. Sus genes son los de Batea, con toda la tradición de su tierra  (crece a 400 metros) y de la uva que es su núcleo, la garnacha. Tiene la clase aromática de mermelada de frutos frescos (frambruesa y mora), rematada con las notas de oliva del syrah y la ciruela del cabernet sauvignon. Hijo de la escuela de Joan Soler y sus vinos intensos tiene como tutor al terraltino Lluís Marín. Es un vino mimado por dos mentes privilegiadas y consentido  por la ilusión del trabajo en grupo. Biencriado por sus 15 meses de barrica francesa con un toque de roble europeo y americano seguro que este vino seguirá haciendo los deberes afinándose para dar notas más balsámicas. Excelente color profundo que enseña una capa de alto nivel. Su paladar de notable extensión y expansión en boca promete ser de los mejores de la promoción. Para aprender en cada sorbo que la madurez polifenólica no resta frescor. Se cualifica con botellas numeradas (sólo hay 6.500 de esta cosecha) y sus cajas son de tres. Un vino que examina el potencial de la D.O. Terra Alta. Y el resultado es de matrícula de honor.

A veces el cielo despejado da miedo. Da miedo porque sabes que ya no van a haber más nubarrones, más tormentas. Todo parece estar más calmo pero cuando brilla con esa intensidad parece que el cielo sea más enigmático que nunca. Y vuelve a salir el sol. Quererlo sentir en la piel y que nos ilumine el ánimo es nuestra elección. “Si lloras porque has perdido las estrellas las lágrimas no te dejaran ver el sol” dicen. Pues eso, que ya es hora de abrir una nueva botella, de sauvignon blanc, para recordar las flores y no olvidar la acidez…. O una de cava, porque hemos ganado la liga ( y la champions ya no duele tanto) y eso llena de luz hasta para los menos adeptos. Hoy en Barcelona la gente está de buen humor y es fácil dejarse contagiar de burbujas…

La mida sí importa: la merma, que es l’espai que hi ha entre el tap i el vi (més o menys un centímetre), és la mateixa en una ampolla de mig, l’estàndard (0.75 litres) que en una màgnum (un litre i mig, és a dir el doble). Això vol dir que quan més gran és l’ampolla millor es conservarà el vi.

El termòmetre del vi: cal que prenem els vins a la temperatura adequada per poder apreciar les seves virtuts. Penseu en les diferències que hi ha entre un cava calent i un de ben fred. Pel cava aconsellem de 6 a 8 graus, amb els blancs depenent la seva joventut de 8 a 12 i en negres l’índex de taní marcarà dels 14 als 19.

Vinoparla: Està clar que parlar amb la poesia que ho fan els sumillers pot semblar impossible (i fins i tot ridícul) pels iniciats. Però cal que ens puguem explicar a les botigues el que desitgem trobar en un vi. Expressions que no piqui, que no raspi, que sigui sec a vegades no són suficients pistes. Explica el tipus de vins que t’agraden, per això el millor és anar tastant!

I qui tastarà el vi? És la pregunta més temuda en una taula. El sumiller no ens vols examinar, tant sols que donem el vist i plau de que el vi està en bon estat. L’olfacte és un sentit de plaer i d’alerta per això si el vi tingués algun defecte la nostra pituïtària ens faria saber que millor que canviem l’ampolla.