Es pretén expossar la relació que Freud va tenir amb la cocaïna com a punt de trobada amb el psicoanalisis i la relació del bevedor amb l’ alcohol tal i com plantejà Freud en el 1912 quan feia referència a naquest llaç d’ unió com a protutip d’ un matrimoni perfecte. No exiteix, però, en l’ obra de Freuid, a paesar del paper preponderant de la droga en els seus inicis profesionals, cap assaig detallat sobre l’ alcoholisme o la drogadicció, menys els seus estudis quan era neuròleg. En l’ any 1884
Freud, en “El Malestar en la cultura”, treballa sobre la idea de la existència de “lenitius” que es necessitarien per suportar el sofriments, les decepcions, la duresa de les condicions de viure, i es veu als narcòtics com a mecanisme per a treure les penes, per refugiar-se en un món optatiu que oferia millors condicions per a la sensibilitat.
Moltes coses es diuen de les begudes alcohòliques, del vi i de la cervesa, de les begudes “espirituoses”. Doncs estan associades a festivitats o a celebracions, religioses i laiques i de treball…. En quant al bevedor social hi ha dos modes a diferenciar el “Beure per pujar els ànims”, per animar l’ esperit, i una altre el fracàs del mateix en l’ excés del bevedor, en la borratxera o en l’ alcoholisme pròpiament dit.
“El vi transporta, entabana” , es diu i en aquesta línia permetria refugiar-se en un món optatiu, alleuge dels pesars que la cultura imposa als homes. Beure “per oblidar” , es una frase tòpica d’ on es dedueix que els sofriments provoquen l’ emergència de una angustia que no pot ser processada sinó només ofegada pels efectes de l’ alcohol, un terror o un penar pels quals no hi ha paraules si no és amb l’ ajuda d’ un líquid que facilitaria trobar-les. Perquè el vi facilita la paraula com veiem en El Banquet de Plató on gràcies el vi el diàleg entre els comensals i el filosofar augmenta amb la ingestió del vi. Hi havia dues regles a l’ antiga Grècia: l’ una que no es podia beure sense companyia i l’ altre, que no es podia beure el vi en estat pur, s’ havia de rebaixar. Es creu amb certa raó, si bé no quan es beu massa ni la desconnexió posterior al beure, la depressió i la ressaca, que el vi casa amb l’ànima. Aquesta especial relació que s’ estableix amb el vas o l’ ampolla, o amb la beguda en sí, les evoca Freud respecte el “matrimoni perfecte” del bevedor amb la beguda o amb la botella. “Matrimoni perfecte” seria el cas del bevedor que fidel en l’ amor, prescindeix de tot altre vincle i utilitza els llaços que estableix amb la beguda alcohòlica procurant tenir forces per apropar-se als altres o amb l’ expectativa de tenir èxit en una empresa que considera difícil. El líquid embriagador facilitaria apropiacions en quant els sentiments apareixen qüestionats per una intensa angoixa, per un terror per el qual no hi ha paraules, o quant una intensa depressió enfrenta a una sensació de buit, i la ingesta es presenta com l’ únic mitjà possible per arribar a “ser”un vencedor.
Freud va mantenir- segons Francisco Depetris- el que es podia anomenar un affaire- teòric i experimental- amb la cocaïna a mitjans dels anys 1880, una dècada abans del descobriment de l’ insconscient. En elos anys 1880 la cocaïna era bastant coneguda a Europa encara que era ja molt coneguda en els Estats Units, on només no estaba prohibida encara sinó que havia aconseguit, inclòs, un cert prestigi en tant els ambients mèdics com fossin d’ ells. Havia begudes que la contenien, com alguns vins de consum popular i inclòs la ja existent Coca Cola, que va tenir cocaïna fins el 1903.
En els anys 1880, l’ ús de la coca era, en tots els sentits de ka paraula, inocent. La cocaïna va capturar ll’ interés d’ unjove metge vineès com Freud, qui va començar a informar-se i a escriure treballs científics sobre aquesta substància que, en l’ altre costat de l’ Atlàntic, ja tenia fama de fortificar el sistema nerviós, d’ ajudar a la digestió, de permetre sobreportar la fatiga, de fer de calmant pels dolors… Freud comença a experimentar amb la cocaIna l’ abril del 1884 i, en primer lloc, experimenta sobre ell mateix: la utilitza quan es sent deprimit, o quan té dolors d’ estòmag, però també quan té algún compromís social en el que té que fer un bon paper. La arribà a aconsellar per la neurastenia, la hipocondria i la mateixa histèria. Dons junt a la hipnosis i al mètode catàrtic, la cocaïna portaria al descubriment de l’ insconscient i a la invenció de la tècnica analítica. Però d’ aquest consell de consumir cocaïna es va retractar.
Operativament, podem pensar- dins el marc més ampli de procesos tòxics- a l’adicció com una relació, articulada entre una persona i un objecte (real o no) on es va a generar un cúmul de tensió en aquesta, que només s’ alivia amb l’ obbtenció de l’ objecte (encara en quant fos fantasejat). En aquesta relació, es desplega dins d’ un contexr cultural i familiar i produeix una progressiva pérdida de graus de llibertat.
Des del lloc de la cultura, ens trobem amb una estructuració- en la posmodernidad o com es vulgui dir- que genera dos situacions que la caracteritzen: en primker terme, es produeix una continuada i creixent creació de necesitats, justament referides a l’ obtenció d’ objectes. S’ anomena a aquesta situació síndrome de la ingesta, perquè insisteix en la incorporació, en detreniment del metabolisme i la transformació.
Per a aquesta ingesta, cada vegada més, es propicia amb la relació a una satisfacció ràpida de la necessitat, a fi d’ evitar el procés de pensament que desenllaça en l’ elecció i per aconseguir una replicació rítmica del “desig”.
En aquesta cultura de la ingesta i la simultaneitat, desapatreix el temps perquè no existeixi l’ espera i l’ angoixa. Però també es perd la funció profundament formadoora del temps i el seu transcorrer en el contingut de l’ espera.
En els nosttres dies les toxicomanies consisteixen en la categoria moderna que colectivitza a tots aquells individus que estan sormesos a obtindre una satisfacció a partir d’ una relació amb una substància de la seva elecció. Els toxicòmens presuposen un ésser a partir del producte que consumeixen. Des del discurs del poder se’ls nombra d’ aqueta manera i amb aquest nom responen, i després se’ls aisla per tractar-los en centres especials. Per al psicoanàlisis no es pot tractar d’ un problema moral al que caldria respondre sí o no. Els psicòlegs no atenen a toxicòmens o a alcohòlics, s’ enfrenten amb la particular relació d’ un subjecte amb una substància de la que s’ inyenta extraure satisfacció. La relació d’ un subjecte amb una substància pot respondre a diferents problemes, els que podran- retroactivament- deduir-se de l’ estructura clínica en particular.
